Glosses per la vida quotidiana

Algunes persones religioses insisteixen, fins i tot s’obsessionen, en guardar determinades pràctiques. Tota la seva experiència religiosa sembla passar per l’observança d’un conjunt de normes i pràctiques. L’excés de zel pot arribar a desvirtuar el sentit de la fe i fer-li oblidar que, en tota religió, hi ha un principi bàsic universal: estimar als demés i fer el bé. “S’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en veritat”. (Jo 4,23-24)

En l’ofici de viure hi ha el perill de caure en la rutina i deixar de fer les coses de forma conscient i responsable. Podem anar tirant fent les coses com sempre s’han fet o deixar de preguntar-nos que fem per millorar la vida dels demés. Perquè viure és viure amb els demés. “Us demano una cosa: que ens estimem els uns als altres” (2Jo 1,5)

Glosses per la vida quotidiana

El perdó és una actitud i un gest bàsic per humanitzar la societat. Les relacions entre les persones no poden fonamentar-se en l’odi, la rancúnia o el desig de venjança. Això empobreix qui s’empara en aquestes actituds. Cal saber perdonar sincerament des del cor. La misericòrdia restableix la convivència basada en l’amor. “Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo, i si se'n penedeix, perdona'l. I si t'ofèn set vegades al dia i set vegades torna per dir-te: "Me'n penedeixo", tu l'has de perdonar.” (Lc 17, 3-4) 

Hem sentit molts cops l’expressió benaurats els justos. És cert, les persones justes són dignes de tota admiració i elogi. Cal treballar a favor de fer justícia a tots nivells. Hi ha necessitat de justícia en l’àmbit social, però també hi ha moments per ser justos en les relacions quotidianes: en la família, en la feina, amb els veïns, els companys. En definitiva, la vida ofereix molts àmbits on les persones hem d’actuar amb justícia. “Decanta’t del mal i fes el bé / i tindràs una casa per sempre, / els justos posseiran el país / hi habitaran per sempre més”. (Sl 36)

Totes les religions tenen espais sagrats on es venera la presència del sagrat. Temples, sinagogues, mesquites i altres espais on les persones religioses es troben, tots aquests llocs estan reservats a la contemplació del que és el sagrat i a la celebració que apropa les persones al transcendent fent-les sentir membres d’una comunitat. “Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare”. (Jo 2,16)

Quadern de Navarra I

He estat uns dies per Navarra. El centre operatiu era Pamplona des d’on amb la meva dona intentarem copsar la riquesa d’aquesta terra. Anàrem als màxims llocs que les nostres possibilitats ens permeteren. Tot anant a Pamplona participarem de la pregària comunitària de nona en el monestir de la Trapa de l’Oliva al costat del riu Aragón. Un vell monestir creat l’any 1149. La grandiositat de l’església es magnificava pel seu silenci i foscor. Tot respirava pau i convidava a allargar el temps. Sortint del monestir l’esclat de la natura gràcies a les aus migratòries de la llacuna de Pitillas. La vida parlava on la sobrietat es manifestava encantada i misteriosa en el parc natural de las Bárdenas Reales.  El pas per Olite ens transportà al temps de castells i fades.

El camí a la vall de Baztan fou un petit homenatge a l’excel·lent escriptora Dolores Redondo i la seva gran trilogia que té aquestes terres com a referents obligats. El camí cap el nord permet gaudir de les cases senyorials d’Elizondo, intuir el sentit de la porta d’Amaiur, mentre es puja el port d’ Otsondo on tots els colors de la tardor es fonen en un esclat inimaginable de sensacions. Després, al final del port s’arriba còmodament a l’antic monestir de sant Salvador a Urdax on en temps foscos els inquisidors aplicaren el seu terror. A quatre passes, entre grans i nobles cases, sobresurt la casa de Pedro Axular, un gran clàssic de la literatura vasca de la primera mitat del segle XVII. La llengua basca domina tota la vall. La seva peculiar sonoritat età present en cada racó d’un paisatge amable i generós. A un sospir de França i intuint la proximitat del mar tanca aquesta part del Pirineu es troba Zugarramurdi. Lloc encisador, ple de llegendes i històries negres, però de paisatge envigorit per les seves coves fosques i profundes.

Retornant a Pamplona, el camí ens portà a descobrir que el restaurant recomanat per un bon amic a Ituren estava tancat. Desfent el camí la parada obligada fou a les termes d’Elgorriaga per fer un breu most per seguir la ruta de sensacions. Després de passar per Doneztebe, petit i endreçat municipi, gaudirem de l’esclat de natura del parc natural del Señorio de Bertiz. Majestuosos arbres amb tots els colors possibles del temps de tardor. Tot era harmoniós. La verdor de l’herba humida contrastava amb els grocs, taronges, vermells, castanys i tota la degradació imaginable de les fulles caduques. El festival de colors, fruit de la degradació de la clorofil·la que fa emergir els carotenoides i les antocianines, convida a la contemplació i deixar-se amarar per un natura que ens recorda el pas del temps de les estacions.  

Déu creà un home i una dona

Ahir, gràcies a l’amabilitat de l’Apostolat del Mar, vaig participar en una taula rodona amb un jueu i dos musulmans per parlar del diàleg interreligiós i la convivència. L’ajudant de rabí de la comunitat israelita de Barcelona, Jorge Burdman, aportà una visió original i molt interessant del sentit de la diversitat religiosa. Referint-se a les religions monoteistes comentà que totes tres, cristians, jueus i musulmans tenen uns referents a partir dels quals s’articulà cada una de les religions. Els cristians tenen a Jesús, els jueus a Abraham i els musulmans a Muhammad. A partir d’aquestes persones es desenvoluparen aquestes religions i es consolidaren com les grans religions de la humanitat en relació a un Déu creador. 

Les religions monoteistes, afirmà Burdman, tenen en comú també que els seus llibres sagrats situen l’origen de la humanitat en l’acte creador de Déu. En el Gènesis Déu creà el món, els ésser viu i culminant la seva obra al final creà a Adam i Eva. Les religions monoteistes assumeixen el sentit d’aquest relat poètic de la creació. Sobre aquesta qüestió les tres religions es reclamen continuadores de la vida engendrada en el primer home i la primera dona de la humanitat. L’originalitat, i saviesa, del punt de vista de l’ajudant de rabí Burdman, és la constatació que Déu no creà cap religió. Déu creà un home i una dona a partir dels quals la humanitat es desenvolupà i poblà la terra. En aquest gest creatiu, el Déu expressat per cada una de les religions monoteistes es compromet amb la humanitat a partir d’infondre vida i coneixement a una dona i a un home. Per això, les religions quan dialoguen no han de perdre de vista dues coses: que elles són fruit de la creació humana, no de la inspiració divina, i que Déu el que creà per completar la seva obra foren un home i una dona germen de la humanitat. Per això les religions quan dialoguen han d'humanitzar.

Nou relats de sofriment

La jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona acabà amb els testimonis de nou persones que havien patit, en diferent grau, els efectes de la violència del terror o de la tortura al País Basc o Navarra. Cada una d’elles, per damunt de la seva experiència particular del dolor, elogiaren el valor de la convivència. Foren nou relats de sofriment dur, sense possibilitats de dissimular el patiment. Cada una de les persones havia viscut en primera persona les tensions provocades per les accions violentes del terrorisme d’ETA i dels seus entorns, l’actuació repressiva descontrolada de les forces policials de l’estat o de grups com els GAL.

Aquestes nou persones tenen noms forces coneguts en la societat basca o navarresa: tres regidors del PSN que portaren escortes durant deu o més anys (Mercedes Sánchez, José Luis Uriz y Julia Cid); Eneko Etxeberria, germà de «Naparra»; Txema Jurado, exregidor de l’esquerra abertzale pres durant tres anys pel cas Udabiltza i després absolt; Oihan Ataun, torturat; José Ignacio Meijide, membre de Gesto por la Paz; Ana Fernández, germana de Sara Fernández, morta en accident de trànsit camí de la presó de Valdemoro; i Aitziber Berrueta, filla d’Angel Berrueta, forner que fou assassinat per un policia nacional i el seu fill; ruptura familiar en el cas de Julia Cid mare d’un detingut d’ETA i .

Les diferents intervencions foren colpidores, emocionalment intenses perquè alguns testimonis era el primer cop que expressaven públicament el patiment que la violència els havia provocat. Persones que cada dia tenien por alhora de posar en marxa el cotxe per temor que explotés una bomba adherida als baixos o que cada cop que sentien l’ascensor temien que el vinguessin a detenir novament. Cada una d’aquestes persones presentaren amb tota cruesa el patiment associat al terror, qualsevol terror. Tot i que fa cinc anys que ETA prengué la decisió d’acabar amb la violència, encara hi ha vàries qüestions no resoltes que continuen sent font de sofriment. El més evident és el manteniment de la política de dispersió dels presos que penalitza als familiars dels presos.

Els nous testimonis de la taula “Des del dolor a la convivència” parlaren sense rancúnia, sense odi i, alguns d’ells demanaren perdó si havien provocat patiment de forma directa o indirecta. Un dels intervinents, destacat militant socialista navarrès, demanà perdó perquè fou el seu partit qui des de les responsabilitats de govern emparà el terrorisme d’estat o ignorà la violència emprada per les forces de seguretat. La majoria d’intervencions insistiren en que calia avançar en el camí de la veritat aclarint els casos d’assassinats no resolts o de tortures impunes. S’ha de justícia a les víctimes del terror i afirmar rotundament que no cal repetir cap d’aquestes situacions allí testimoniades.

Si odiava, ells havien vençut

El títol d’aquest post fou la contundent conclusió d’Iñaki García Arrizabalaga, a qui els Comandos Autónomos Anticapitalistes, una escissió d’ETA, mataren el seu pare l’any 1980, en el seu diàleg amb Lourdes Zabalza, germana de Mikel Zabalza trobat mort al riu Bidasoa ara fa 25 anys després de la seva detenció per la Guardia Civil i llarga estada a la caserna d’ Intxaurrondo. Aquesta conversa fou el pòrtic de la jornada jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona. Els testimoni de vida d’aquestes dues persones fou contundent: no ha d’haver-hi lloc a l’odi ni a la venjança al País Basc o Navarra després del final de violència d’ETA ara fa cinc anys. Hi ha massa dolor en la societat basca i navarresa per no avançar cap la reconciliació. No cal esperar fer justícia a tothom per iniciar el camí del perdó i la convivència. La justícia és important per esclarir molts fets que encara són denses penombres, però la convivència i la pau no poden esperar.

La convivència ha de construir-se superant els sentiments d’odi i de venjança que encara planegen entorn a la violència d’aquest anys. ETA, i els grups armats afins, i els GAL, i la violència de l’Estat, han deixat un dolor intens al País Basc i Navarra que encara és prou viu. El sofriment té rostre i la mirada del patiment somou les consciències. Però, tot i aquest desassossec, moltes persones volen caminar cap una societat reconciliada i en pau. Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza reiteraren que cal mostrar empatia amb les víctimes de tota mena de violència. Reclamen el dret a reconèixer la veritat dels fets, de com morí Mikel Zabalza o saber qui assassinà a Juan Manuel Garcia Cordero. Però la germana i el fill dels que han patit el terror reclamen que no s’oblidi aquesta violència perquè les generacions joves no poden perdre la memòria d’aquests fets a fi de bé, que no tornin a passar mai més. Si es perd a memòria es poden tergiversar els fets o, simplement, es poden oblidar.

Iñaki García Arrizabalaga i Lourdes Zabalza alertaren sobre l’ús partidista de les morts, com si les diferents víctimes del terror poguessin inscriure’s en llistes diferents o en bàndols oposats. No  hi ha dolors diferents perquè totes les víctimes estan en el mateix bàndol i enfront d’elles s’alineen els autors d’aquests sofriments. És necessari que hi hagi més gent que doni el pas i, des del seu antic compromís amb el terrorisme o amb l’exercici de la repressió d’estat, diguin que matar o torturar foren uns actes horribles, abominables. Persones que denuncien que ni els fins polítics d’ETA ni la defensa de l’Estat democràtic justificaven l’ús de la violència, la tortura o els assassinats dels darrers anys. Cal recórrer el camí de pacificar la societat basca i navarresa, i el primer pas és assumir com a pròpies totes les víctimes per tal que elles no siguin mai objecte de la cobdícia política. Després d’escoltar durant força estona aquest dos testimonis, l’hemicicle del Parlament navarrès després d’un llarg i espès silenci trencat per una intensa ovació agraint la fortalesa interior d’aquests dos testimoniatges. Dues persones valentes que han donat la cara per explicar el seu sofriment i demanar justícia i reconciliació.

Massa dolor per consolar

Després d’uns dies de silenci en els meus post, per unes vacances de tardor, retorno a la quotidiana costum d’escriure algunes reflexions. He estat quasi tota una setmana a l’antic regne de Navarra. Durant aquest temps he tingut diverses vivències que procuraré anar esmicolant en els propers dies. De totes elles, que han estat molt variades i diverses, voldria desatacar-ne bàsicament una: el privilegi de participar amb la meva dona com a convidats en la jornada Hitzorduak: Construint la convivència a Navarra organitzada pel  “Foro Social por la Paz” celebrada el divendres 4 en el Parlament de Navarra a Pamplona i que serví per presentar també la constitució de del comitè permanent d’aquest foro a Navarra. El “Foro Social por la Paz” nasqué l’any 2013 per promoure la participació de la societat civil en l’impuls del procés de pau a Navarra a Euskadi després que ETA anunciés, l’any 2011, la fi de les seves activitats terroristes. Des de llavors, s’han produint diverses iniciatives encaminades a fer possible la convivència entre sectors de les societats basques i navarreses enfrontades per anys de violència de tota mena.

En la jornada del proppassat divendres una sèrie de ponències i taules rodones tractaran sobre com "teixir ponts entre els que han patit diferents expressions de violències". En la presentació de la jornada Fernando Armendáriz i Teresa Fagoaga, en nom dels promotors d’aquesta iniciativa, digueren que “cinc anys després del final de la violència d'ETA, i malgrat tot el que s'ha avançat, hi ha temes en què no s'ha progressat o bé els passos fets han estat insuficients, com els bloquejos al desarmament per part dels Estats francès i espanyol ". Però, tot i aquestes evidents dificultats, cal seguir construint ponts per la convivència, treballar per aconseguir "una pau permanent basada en la justícia" i sumar a aquesta iniciativa  al màxim nombre de persones de tot tipus de sensibilitats disposades a contribuir des de la societat civil a un desmantellament i desarmament d'ETA, la integració de les persones preses i fugides, el respecte als drets humans i l'aposta per la convivència.

La presència durant tota la jornada de la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznárez y de l’alcalde de Pamplona, Joseba Asirón , així com altres dirigents de tots els partits del parlament navarrès, excepte UPN i PP, i representants de la societat civil navarresa, evidenciaren l’interès despertat per aquesta iniciativa i l’esperança que serveixi per pacificar una societat que ha patit molt dolor durant masses anys. En següents comentaris aniré aportant les meves reflexions sobre el que vaig sentir i viure en una intensa jornada en el parlament navarrès a la qual vaig tenir el privilegi d’assistir-hi.