M’agradaria que 2009 sigui un any millor que aquest.
No es cap tòpic pensar en la pau al món. Avui més que mai davant dels drames de les guerres obertes en tants llocs, les reaccions agressives de països contra poblacions indefenses i el terrorisme camuflat de fonamentalisme religiós. Hi ha moltes persones sofrents que necessiten de l’ajuda solidària. La nostra societat no pot seguir abstreta en les seves preocupacions, algunes de les quals només poden entendre’s des de la autosatisfacció. Cal tenir a compassió activa del Bon Samarità.
De manera particular, per mi demano un 2009 amb una natura més tranqui-la, sense estralls ni mal de caps. Si bé els humans maltractem massa sovint a la natura, cal esperar que ella sigui més compassiva amb nosaltres.
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
Literatura cristiana antiga. Cebrià M. Pifarrer
El monjo de Montserrat, Cebrià M. Pifarré, ha publicat recentment l’interessant llibre Literatura cristiana antiga. És una obra extraordinària, útil i pràctica. Aquesta obra introdueix al lector al món de la literatura cristiana antiga, grega i llatina. Els escriptors introduïts en aquest llibre són els anomenats Pares de l’Església.
L’obra s’estructura convida la seva lectura. Cada capítol està organitzat en breus seccions molt didàctiques on es presenten amb claredat diferents conceptes. A més, cada capítol es complementa amb una sèrie de comentaris de caire històric, teològic, espiritual i litúrgic que conviden al lector a aprofundir els temes i fer un treball de reflexió personal. També conté una precisa antologia de textos que, com diu l’autor, no pretén ser un zàping literari, sinó una proposta de lectura atenta. Al final del capítol es s’indiquen algunes edicions claus dels textos patrístics fàcilment assequibles. Cada capítol es clou amb una bibliografia essencial com a suport pels estudiosos d’aquests temes.
Els temps dels Pares de l’Església foren crucials per el cristianisme. Revisitar aquests textos, tal como proposa l’autor, és una invitació a reapropiar-se de la dinàmica que permeté l’Evangeli de pervenir fins als nostres temps. La lectura d’aquest llibre reconforta l’esperiti i aporta la intel·ligència per comprendre els nostres temps i arrelar la nostre experiència creient al context del nostre temps.
L’obra s’estructura convida la seva lectura. Cada capítol està organitzat en breus seccions molt didàctiques on es presenten amb claredat diferents conceptes. A més, cada capítol es complementa amb una sèrie de comentaris de caire històric, teològic, espiritual i litúrgic que conviden al lector a aprofundir els temes i fer un treball de reflexió personal. També conté una precisa antologia de textos que, com diu l’autor, no pretén ser un zàping literari, sinó una proposta de lectura atenta. Al final del capítol es s’indiquen algunes edicions claus dels textos patrístics fàcilment assequibles. Cada capítol es clou amb una bibliografia essencial com a suport pels estudiosos d’aquests temes.
Els temps dels Pares de l’Església foren crucials per el cristianisme. Revisitar aquests textos, tal como proposa l’autor, és una invitació a reapropiar-se de la dinàmica que permeté l’Evangeli de pervenir fins als nostres temps. La lectura d’aquest llibre reconforta l’esperiti i aporta la intel·ligència per comprendre els nostres temps i arrelar la nostre experiència creient al context del nostre temps.
dilluns, 29 de desembre del 2008
L'esllavissada de Montserrat
Bones festes amics i amigues
Com deveu saber a Montserrat hi ha hagut una important esllavissada que ha deixat incomunicat el Monestir per carretera i cremallera. Només es pot pujar-hi per l’aeri o caminant.
Per sort, no es té constància de cap ferit. La Mare de Déu ha tornat a protegir els pelegrins. Però, també nosaltres l’hem d’ajudar. Sabem fer allò que sabem: procurar que la muntanya no es desestabilitzi i torni a caure. Ho estem fent i seguirem fent-ho esforçant-nos el que calgui.
Montserrat és una muntanya que té el seu encant en la seva forma que és el resultat d’un llarg procés d’erosió iniciat fa 48 milions d’anys i que encara continua. Potser nosaltres no podrem aturar-lo, ni ho pretenem. Però si que hem de fer que aquesta degradació continuada no afecti a les persones ni malmeti bens. Tenim prous coneixements i tècniques per fer-ho. Ben segur que sabrem aplicar-ho per poder gaudir tranquil·lament de la bellesa de Montserrat.
Com deveu saber a Montserrat hi ha hagut una important esllavissada que ha deixat incomunicat el Monestir per carretera i cremallera. Només es pot pujar-hi per l’aeri o caminant.
Per sort, no es té constància de cap ferit. La Mare de Déu ha tornat a protegir els pelegrins. Però, també nosaltres l’hem d’ajudar. Sabem fer allò que sabem: procurar que la muntanya no es desestabilitzi i torni a caure. Ho estem fent i seguirem fent-ho esforçant-nos el que calgui.
Montserrat és una muntanya que té el seu encant en la seva forma que és el resultat d’un llarg procés d’erosió iniciat fa 48 milions d’anys i que encara continua. Potser nosaltres no podrem aturar-lo, ni ho pretenem. Però si que hem de fer que aquesta degradació continuada no afecti a les persones ni malmeti bens. Tenim prous coneixements i tècniques per fer-ho. Ben segur que sabrem aplicar-ho per poder gaudir tranquil·lament de la bellesa de Montserrat.
dimecres, 24 de desembre del 2008
Bon Nadal
Detall del frontal de l'altar de Mosoll (XIII).Museu Nacional d'Art de Catalunya
Ahir nit vaig escoltar al President de la Generalitat, José Montilla, demanar no tenir por per afrontar els reptes del futur incert. La seva demanda de no tenir por va connectar-me al text que escoltarem aquesta nit en la missa del Gall. És el mateix que diu l’àngel quan anuncia el neixament de Jesús als pastors: “no tingueu por”.
Voldria quedar-me amb el sentit d’aquesta crida. No hem de tenir por per afrontar el futur. Però per necessitem sentir-nos forts. És per això que prego que Jesús, que és el Messies el Senyor com cantarem aquesta nit, m’ajudi a no tenir quan la realitat es adversa. En cap cas, ha de ser una falsa resignació. Es esperar tenir la força interior per dominar aquesta realitat. I així participar en l’esperança que està dins d’aquesta realitat, sabent que moltes altres persones, participant en la comunió dels sants, han sabut esperar contra tota esperança quan totes les portes semblaven tancades.
En un dia com avui vull mostrar un exemple d’aquesta esperança difosa per la realitat. És el projecte Playing For Change: Song Around the World promogut per Mark Johnson y Jonathan Paredes. Es tracta d’una iniciativa que uneix la música de músics del carrer que no es coneixen i que es troben en diferents parts del món. Aquestes persones, desconegudes entre elles, s’uneixen al marge de les seves conviccions i creences per formar una sola música a favor d’un projecte comú: aportar fons per una fundació contra la pobresa. La gravació té un punt de transgressió creativa. Espero que pugueu fruir del vídeo amb la cancó Stand by me. Forma part de la meva felicitació de Nadal.
Bon Nadal amics i amigues
dimarts, 23 de desembre del 2008
Planxa 56 del llibre Kunstformen der Natur. Representació de vuit CopèpodesKunstformen der Natur (Obres d'art de la Natura) és un llibre de litografies i autotipus fets pel biòleg alemany Ernst Haeckel (1834-1919). Són un centenar de pàgines representant diversos tipus organismes, molts dels quals foren descrits per primera cop pel propi Haeckel. Segons Olaf Breidbach (l'editor de les edicions modernes de Kunstformen), el treball "no és només un llibre d'il·lustracions sinó també la representació de la seva visió del món." Les pàgines de Kunstformen són un exemple de simetría i organització.
Els organismes representats han estat seleccionats perquè estan integrats en una organització de la Natura, des de l'escala de patrons dels peixos cofre a les espirals dels ammonites i a les simetries perfectes de les meduses i microorganismes. La simetria en biologia és una equilibrada distribució del cos dels organismes. La majoria d’organismes pluricel·lulars tenen alguna forma de simetria. Només uns pocs són asimètrics. Cada pàgina del llibre és un manifest a favor d’una comprensió de la realitat i un suggeriment visual.
El llibre Kunstformen der Natur es pot baixar per Internet, pesa 261 Megas
dilluns, 22 de desembre del 2008
Un temps de silenci per Nadal
El dia 24 a les 7 de la tarda en Joan Salicrú, en Ramon Bassas i altres amics ens conviden anar a la plaça de Sant Anna de Mataró a fer una estona de silenci. Només són 10 minuts. No ho podré ser-hi i suposo que altres persones tampoc. Però no per això deixaré de fer els deu minuts de silenci per fer allò que els promotors de la iniciativa proposen: “pensar un xic. En el que ens importa, en el que val la pena, en el que volem ser”.
Convido a totes aquelles que persones que puguin que facin aquesta estona de silenci. Es pot fer en qualsevol lloc. Només cal aturar-se un moment. Només el silenci ens permet escoltar als altres. Estar en silenci no vol dir callar. Vol dir escoltar. Perquè volem escoltar hem de callar. Escoltar als altres; escoltar-nos a nosaltres mateixos. Per tenir silenci cal aturar l’acceleració de la vida. Si ho fem, podrem adonar-nos que estem envoltats de persones que quotidianament ens necessiten. El moment de silenci és també una oportunitat per escoltar-nos a nosaltres mateixos. Molts cops el soroll de l’ambient ens distreu del nostre silenci interior. No cal témer el silenci, però tampoc cal lloar el silenci com un absolut. Perquè hi ha silencis que són complicitats davant del sofrint. Llavors, no cal callar.
Hi ha homes i dones que han fet una opció de vida pel silenci. Potser els hauríem d’escoltar més quan transmeten la seva experiència del silenci. Paradoxalment, gràcies al seu silenci hem conservat el valor de la paraula. Alguns cops el silenci és també una manera de parlar. Sinó parem de parlar, els altres no podran parlar. Callar, molts cops és un servei als demés. Hi ha un proverbi hindú que diu: “quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci”. Un proverbi àrab expressa la mateixa idea: “no obris els llavis si no està segur del que vas a dir, el silenci és més bonic”. El Déu cristià ens convida molts cops els silenci per descobrir el silenci. En el llibre de Job Déu ens convida al silenci per entendre la saviesa: “Presta atenció, Job, escolta'm! Guarda silenci i deixa'm parlar. Si tens res a dir, explica'm; parla, que et donaré la raó; però si no has de dir res, escolta'm. Guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa" (Jb 33,31-33).
Entrem al Nadal en silenci i recordem que els pastors, des del silenci del ras on estaven pogueren sentir l'anunci de l'àngel: "No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2,10-12).
Convido a totes aquelles que persones que puguin que facin aquesta estona de silenci. Es pot fer en qualsevol lloc. Només cal aturar-se un moment. Només el silenci ens permet escoltar als altres. Estar en silenci no vol dir callar. Vol dir escoltar. Perquè volem escoltar hem de callar. Escoltar als altres; escoltar-nos a nosaltres mateixos. Per tenir silenci cal aturar l’acceleració de la vida. Si ho fem, podrem adonar-nos que estem envoltats de persones que quotidianament ens necessiten. El moment de silenci és també una oportunitat per escoltar-nos a nosaltres mateixos. Molts cops el soroll de l’ambient ens distreu del nostre silenci interior. No cal témer el silenci, però tampoc cal lloar el silenci com un absolut. Perquè hi ha silencis que són complicitats davant del sofrint. Llavors, no cal callar.
Hi ha homes i dones que han fet una opció de vida pel silenci. Potser els hauríem d’escoltar més quan transmeten la seva experiència del silenci. Paradoxalment, gràcies al seu silenci hem conservat el valor de la paraula. Alguns cops el silenci és també una manera de parlar. Sinó parem de parlar, els altres no podran parlar. Callar, molts cops és un servei als demés. Hi ha un proverbi hindú que diu: “quan parlis, procura que les teves paraules siguin millors que el silenci”. Un proverbi àrab expressa la mateixa idea: “no obris els llavis si no està segur del que vas a dir, el silenci és més bonic”. El Déu cristià ens convida molts cops els silenci per descobrir el silenci. En el llibre de Job Déu ens convida al silenci per entendre la saviesa: “Presta atenció, Job, escolta'm! Guarda silenci i deixa'm parlar. Si tens res a dir, explica'm; parla, que et donaré la raó; però si no has de dir res, escolta'm. Guarda silenci i t'ensenyaré la saviesa" (Jb 33,31-33).
Entrem al Nadal en silenci i recordem que els pastors, des del silenci del ras on estaven pogueren sentir l'anunci de l'àngel: "No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor" (Lc 2,10-12).
diumenge, 21 de desembre del 2008
La celebració del Nadal
En el darrer número de la revista Dialogal varies persones, de diverses creences i conviccions, opinen sobre si s’ha de celebrar el Nadal en l’escola pública. De totes les respostes voldria destacar la de Mohammed Halhoul, musulmà i portantveu del Consell Islàmic Cultural de Catalunya.
La seva opinió contrasta amb altres que pensen que, en nom de la laïcitat dels espais públics, fora millor celebrar, en lloc del Nadal, la festa del solstici d’hivern o el canvi d’estació. Mohammed Halhoul té una altra opinió. Afirma que “una tradició cultural i religiosa transmet uns valors (...) per això és imprescindible que des de l’àmbit escola es transmeti aquesta tradició. Conèixer i participar en la cultura d’un país des de l’edat escolar a través d’espais comuns lúdics i de diàleg afavoreix la integració dels nous vinguts (...) celebrar les festes de Nadal permet donar a conèixer la cultura del país i que, així, cada ciutadà pugui decidir lliurament com s’hi apropa. Crec que les característiques de la societat catalana actual fan necessari seguir celebrant les festes tradicionals a l’escola. Per garantir la cohesió social i preservar la identitat cultural”.
L’opinió de Mohamed Halhoul centra el debat sobre la celebració de les festes religioses incorporades en la tradició cultural del nostre país. Pretendre diluir aquesta presència en nom de la laïcitat de l’espai públic és un error. Primer, perquè la societat no és laica. La laïcitat afecta només als comportaments de les institucions de l’estat. La societat és religiosament diversa en la mesura que els seus membres tinguin vàries creences i aquesta pluralitat s’expressa en diferent intensitat segons la pròpia tradició cultural del país. En segon lloc, el respecte d’aquesta diversitat no significa pensar que totes les religions tenen la mateixa incidència en la conformació de l’imaginari social. Precisament, per respecte a l’actual diversitat religiosa cal respectar la influència de la fe cristiana catòlica en la nostre tradició cultural i, per defensa del principi laïcitat inclusiva, cal respectar que això sigui així i es faci en diàleg permanent amb les altres tradicions religioses presents al nostre país.
La seva opinió contrasta amb altres que pensen que, en nom de la laïcitat dels espais públics, fora millor celebrar, en lloc del Nadal, la festa del solstici d’hivern o el canvi d’estació. Mohammed Halhoul té una altra opinió. Afirma que “una tradició cultural i religiosa transmet uns valors (...) per això és imprescindible que des de l’àmbit escola es transmeti aquesta tradició. Conèixer i participar en la cultura d’un país des de l’edat escolar a través d’espais comuns lúdics i de diàleg afavoreix la integració dels nous vinguts (...) celebrar les festes de Nadal permet donar a conèixer la cultura del país i que, així, cada ciutadà pugui decidir lliurament com s’hi apropa. Crec que les característiques de la societat catalana actual fan necessari seguir celebrant les festes tradicionals a l’escola. Per garantir la cohesió social i preservar la identitat cultural”.
L’opinió de Mohamed Halhoul centra el debat sobre la celebració de les festes religioses incorporades en la tradició cultural del nostre país. Pretendre diluir aquesta presència en nom de la laïcitat de l’espai públic és un error. Primer, perquè la societat no és laica. La laïcitat afecta només als comportaments de les institucions de l’estat. La societat és religiosament diversa en la mesura que els seus membres tinguin vàries creences i aquesta pluralitat s’expressa en diferent intensitat segons la pròpia tradició cultural del país. En segon lloc, el respecte d’aquesta diversitat no significa pensar que totes les religions tenen la mateixa incidència en la conformació de l’imaginari social. Precisament, per respecte a l’actual diversitat religiosa cal respectar la influència de la fe cristiana catòlica en la nostre tradició cultural i, per defensa del principi laïcitat inclusiva, cal respectar que això sigui així i es faci en diàleg permanent amb les altres tradicions religioses presents al nostre país.
dissabte, 20 de desembre del 2008
De nou les obres d'art de la Franja
De nou torna estar d’actualitat el conflicte de les obres d’art de la Franja de Ponent. Res ha canviat. Únicament que el Tribunal de la Rota ha signat el seu decret desestimant el recurs presentat contra la sentència de la Signatura Apostòlica. El retard del tribunal de la Rota havia alimentat alguna especulació i alguna esperança – no se sap quina – de canvi d’escenari. Per més que s’insisteixi, la solució del conflicte no passa pels tribunals. Una manera de desencallar el tema, perquè no té una solució fàcil per la via jurídica, és avançar cap una solució de sentit comú que en part passa per actualitzar l’esperit de la resolució Mieras.
El que cal és que els habitants de la zona de la Franja puguin fruit dels bens artístics del Consorci del Museu Diocesà de Lleida i dels bens que es troben en el museu del bisbat de Barbastre-Montsó, al marge de qui sigui el seu propietari. Quin sentit té un museu sinó és el poder gaudir dels seus bens. El consens negociador a aplicar en aquest moments és, en lloc d’atiar les diferències o d’entreveure maquinacions estranyes al darrera d’un conflicte d’identitat, com trobar una sortida definitiva a un conflicte intraeclesial que té connotacions d’enverinar unes relacions de veïnatge en un territori on cada dia milers de persones el creuen per treballar i viure. Cal posar l’accent en les persones i no en la propietat. Cal introduir un canvi de perspectiva en l’anàlisi del problema.
Mentrestant, els blogs catòlics contraris a l’església catalana, especialment els que miren la nostre realitat amb la distorsió de la mala fe, s’inflen d’acusar, a tort i a dret, els bisbes de Lleida, l’actual i els passats, de no voler aplicar l’autoritat eclesial. Per més que volguessin aplicar-la, i això ho sabien quan es firma l’acord de la nunciatura, les obres del Diocesà estan protegides per una decisió del Parlament de Catalunya que cal respectar. La solució és seny i sentit comú.
El que cal és que els habitants de la zona de la Franja puguin fruit dels bens artístics del Consorci del Museu Diocesà de Lleida i dels bens que es troben en el museu del bisbat de Barbastre-Montsó, al marge de qui sigui el seu propietari. Quin sentit té un museu sinó és el poder gaudir dels seus bens. El consens negociador a aplicar en aquest moments és, en lloc d’atiar les diferències o d’entreveure maquinacions estranyes al darrera d’un conflicte d’identitat, com trobar una sortida definitiva a un conflicte intraeclesial que té connotacions d’enverinar unes relacions de veïnatge en un territori on cada dia milers de persones el creuen per treballar i viure. Cal posar l’accent en les persones i no en la propietat. Cal introduir un canvi de perspectiva en l’anàlisi del problema.
Mentrestant, els blogs catòlics contraris a l’església catalana, especialment els que miren la nostre realitat amb la distorsió de la mala fe, s’inflen d’acusar, a tort i a dret, els bisbes de Lleida, l’actual i els passats, de no voler aplicar l’autoritat eclesial. Per més que volguessin aplicar-la, i això ho sabien quan es firma l’acord de la nunciatura, les obres del Diocesà estan protegides per una decisió del Parlament de Catalunya que cal respectar. La solució és seny i sentit comú.
divendres, 19 de desembre del 2008
Diàleg catòlic musulmà
Recentment s’ha celebrat a Roma, del 15 al 17 de desembre, el XI Col·loqui entre el Consell Pontifici per al Diàleg Interreligios i la World Islamic Call Societ. Els líders catòlics i musulmans afirmen que han d'afrontar de forma conjunta les crisis que puguin sorgir entre ambdues comunitats. Aquest encontre és una bona notícia a favor del paper positiu de les religions per la pau i la cohesió social.
Ambdues delegacions, la catòlica presidida pel cardenal Jean-Louis Tauran, president d'aquest dicasteri, i la musulmana, dirigida per Ibrahim Rabu, representant de la WICS, foren rebudes pel Papa. En un comunicat de quatre punts fet públic per la Santa Seu, els participants en el Col·loqui (12 de cada confessió religiosa) han fet públic un comunicat sobre els eixos del seu diàleg. Aquest diu:
1) La primera i més important responsabilitat dels líders religiosos és de naturalesa religiosa, d'acord amb les seves tradicions religioses respectives, complint fidelment a través de l'ensenyament, bones obres i l'exemple, per tant, i per tant, servir a les seves comunitats per a la glòria de Déu.
2) Tenint en compte el paper que les religions poden i han de tenir en la societat, els líders religiosos també tenen una funció cultural i social que ocupar en la promoció de valors ètics fonamentals, tals com la justícia, la solidaritat, la pau, l'harmonia social i el ben comú de la societat en el seu conjunt, especialment cap als necessitats, els febles, els immigrants i els oprimits.
3) Els líders religiosos tenen una responsabilitat especial cap als joves, que requereixen una atenció especial a fi que no caiguin víctimes de fanatisme religiós i el radicalisme, i que rebin en canvi una bona educació que els ajudi a convertir-se en constructors de ponts i agents de pau.
4) Tenint en compte que són possibles crisis de diversa naturalesa, fins i tot en les relacions interreligioses, tant a nivell nacional com internacional, els líders religiosos han d'aprendre a prevenir, afrontar i posar remei a aquestes situacions, evitant la seva degeneració en violència confessional. Això requereix un respecte mutu i un coneixement recíproc, tant en el cultiu de les relacions personals com en el foment de la confiança mútua, amb la finalitat de ser capaces d'enfrontar junts les crisis quan ocorrin.
Els participants han acordat, finalment, tornar a reunir-se en Trípoli (Libia) dintre de dos anys.
Ambdues delegacions, la catòlica presidida pel cardenal Jean-Louis Tauran, president d'aquest dicasteri, i la musulmana, dirigida per Ibrahim Rabu, representant de la WICS, foren rebudes pel Papa. En un comunicat de quatre punts fet públic per la Santa Seu, els participants en el Col·loqui (12 de cada confessió religiosa) han fet públic un comunicat sobre els eixos del seu diàleg. Aquest diu:
1) La primera i més important responsabilitat dels líders religiosos és de naturalesa religiosa, d'acord amb les seves tradicions religioses respectives, complint fidelment a través de l'ensenyament, bones obres i l'exemple, per tant, i per tant, servir a les seves comunitats per a la glòria de Déu.
2) Tenint en compte el paper que les religions poden i han de tenir en la societat, els líders religiosos també tenen una funció cultural i social que ocupar en la promoció de valors ètics fonamentals, tals com la justícia, la solidaritat, la pau, l'harmonia social i el ben comú de la societat en el seu conjunt, especialment cap als necessitats, els febles, els immigrants i els oprimits.
3) Els líders religiosos tenen una responsabilitat especial cap als joves, que requereixen una atenció especial a fi que no caiguin víctimes de fanatisme religiós i el radicalisme, i que rebin en canvi una bona educació que els ajudi a convertir-se en constructors de ponts i agents de pau.
4) Tenint en compte que són possibles crisis de diversa naturalesa, fins i tot en les relacions interreligioses, tant a nivell nacional com internacional, els líders religiosos han d'aprendre a prevenir, afrontar i posar remei a aquestes situacions, evitant la seva degeneració en violència confessional. Això requereix un respecte mutu i un coneixement recíproc, tant en el cultiu de les relacions personals com en el foment de la confiança mútua, amb la finalitat de ser capaces d'enfrontar junts les crisis quan ocorrin.
Els participants han acordat, finalment, tornar a reunir-se en Trípoli (Libia) dintre de dos anys.
dijous, 18 de desembre del 2008
Rouco cridat a Roma
Sembla que el cardenal Rouco ha estat cridat a Roma. Les raons formals: preparació viatge del Papa el 2011. Es una data massa llunyana per pensar-hi ara. Podria pensar-se altres raons. Per què no l’acte del dia 28 de desembre a Madrid sobre la família?.
No serà que des del Vaticà, vista l’experiència de l’any passat, es vol controlar el que es dirà i es farà a Madrid. Novament, com l’any passat hi hagut massa precipitació i confusió en la convocatòria. La conversió d’una diada diocesana pròpia de la festa de la Sagrada Família en un acte d’abast de tot l’Estat ha creat noves tensions entre els bisbes. No cal agafar l’AVE per defensar la família. El diumenge 28 de desembre és un bon dia perquè a les parròquies de les diòcesis catalanes es reflexioni sobre el sentit i el valor de la família
Novament el cardenal Rouco, amb un afany desmesurat, introdueix un element que preocupa a Roma: la divisió. Va haver-hi divisió en l’elecció del president de la Conferència Episcopal espanyola; tornà haver-hi divisió en l’elecció del seu secretari i ara, amb la convocatòria del “Family Day” a l’espanyola, els bisbes miren més a les seves diòcesis que a Madrid. No serà que Rouco s’ha tornat a precipitar en la seva dèria de buscar excuses per polititzar l’església espanyola.
No serà que des del Vaticà, vista l’experiència de l’any passat, es vol controlar el que es dirà i es farà a Madrid. Novament, com l’any passat hi hagut massa precipitació i confusió en la convocatòria. La conversió d’una diada diocesana pròpia de la festa de la Sagrada Família en un acte d’abast de tot l’Estat ha creat noves tensions entre els bisbes. No cal agafar l’AVE per defensar la família. El diumenge 28 de desembre és un bon dia perquè a les parròquies de les diòcesis catalanes es reflexioni sobre el sentit i el valor de la família
Novament el cardenal Rouco, amb un afany desmesurat, introdueix un element que preocupa a Roma: la divisió. Va haver-hi divisió en l’elecció del president de la Conferència Episcopal espanyola; tornà haver-hi divisió en l’elecció del seu secretari i ara, amb la convocatòria del “Family Day” a l’espanyola, els bisbes miren més a les seves diòcesis que a Madrid. No serà que Rouco s’ha tornat a precipitar en la seva dèria de buscar excuses per polititzar l’església espanyola.
dimecres, 17 de desembre del 2008
La força interior
Durant aquests dies d’Advent he reflexionat el sentit d’una afirmació que vaig sentir a l’arquebisbe Claudio Maria Celli en la seva recent estada entre nosaltres. Monsenyor Celli afirmà: cal experimentar la força interior de Sant Pau. Per sort, va saber explicar com es feia això. Es tracta, digué monsenyor Celli, de viure l’experiència de la trobada personal amb Jesús tal como ho feu Sant Pau. Cóm es fa això? Cal escrutar la vida per descobrir els moments on la trobada en Jesús es possible. Quins són aquests moments? Formalment se’ns diu: allí on hi ha sofriment es fa visible la creu de Jesús i la seva resurrecció. Dient-ho amb paraules més properes diria: fer possible l’amor en la vida quotidiana; ser amable cada dia; saber posar un somriure gratuït; mostrar interès per les altres persones; i tantes altres coses que fan més agradable la vida als demés. Al capvespre, quan el dia s’esmuny en la fosca, cal introduir un temps de silenci per tal de descobrir aquests moments de trobada en Jesús durant el dia. Al fer-ho, serà llavors quan s’experimenta una petita força que brolla de dins. Voldria acabar aquesta reflexió amb una pregària que he llegit en el darrer llibre de Paul Auster Un home en la foscor. Quasi bé al final de la novel·la el protagonista recorda una pregària de la seva difunta esposa: estimat Déu, omple el buit del meu interior i ensenyem a estimar, a ser indulgent, a entregar-me als demés.
dimarts, 16 de desembre del 2008
Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat
El llibre del pare Hilari Raguer Mecanoscrit sobre els Monjos de Montserrat publicat per editorial Base, proposa respostes a les preguntes que moltes persones es fan sobre com és la vida dels monjos a Montserrat. Amb la seva lectura es coneix una mica més la familiaritat monàstica. L’escriptura àgil de l’autor ajuda a comprendre molts dels aspectes de la vida quotidiana dels monjos. Gràcies això, el lector s’acosta més a les raons que animen avui a l’opció monàstica.
Aquest llibre és una passejada a l’interior del monestir guiats per una persona de llarga història a Montserrat. Els seus capítols aporten una visió diversa de Montserrat segons els espais i els temps monàstics. La lectura del llibre,més enllà de les anècdotes, algunes força divertides, convida al lector a interrogar-se sobre les raons profundes que han cridat a una sèrie de persones a fer l’opció monàstica a Montserrat. Gràcies a la particular mirada del seu autor el llibre obre les intimitats de la vida en comú en un monestir. Cada capítol apropa Montserrat a les inquietuds de lector i fa més entenedor l’estil de vida dels monjos de Montserrat. Un bon regal de Nadal.
Aquest llibre és una passejada a l’interior del monestir guiats per una persona de llarga història a Montserrat. Els seus capítols aporten una visió diversa de Montserrat segons els espais i els temps monàstics. La lectura del llibre,més enllà de les anècdotes, algunes força divertides, convida al lector a interrogar-se sobre les raons profundes que han cridat a una sèrie de persones a fer l’opció monàstica a Montserrat. Gràcies a la particular mirada del seu autor el llibre obre les intimitats de la vida en comú en un monestir. Cada capítol apropa Montserrat a les inquietuds de lector i fa més entenedor l’estil de vida dels monjos de Montserrat. Un bon regal de Nadal.
dilluns, 15 de desembre del 2008
Desenvolupament i doctrina social de l'Església
Des de fa uns mesos "L'Osservatore Romà" té un columnista de primer ordre en qüestions d'economia mundial: Ettore Gotti Tedeschi, economista i banquer, president a Itàlia del Banc Santander Central Hispà. Gotti Tedeschi és catòlic però no és un home de cúria. Escriu sota la seva personal responsabilitat. Però el que escriu veritablement fa pensar. És lúcid en l'anàlisi i original en les propostes de solució.
A continuació es reprodueix l’article publicat el dijous 4 de desembre, en la primera pàgina del diari del Vaticà. Aquest document complementa un altre que també recomano llegir. Es tracta de la nota de la Santa Seu sobre el finançament del desenvolupament publicat a la vigília de la Conferencia de Doha pel Pontifici Consell Justicia i Pau presidit pel cardenal Renato Raffaele Martino. El document es troba sencer a:
http://www.vatican.va/roman_curia/pontifical_councils/justpeace/documents/rc_pc_justpeace_doc_20081118_finanza-sviluppo_sp.html..
Desenvolupament i crisi econòmica.
La bombolla que ens salvarà
Ettore Gotti Tedeschi
Per a absorbir la bombolla econòmica que està amenaçant el món sencer, en els Estats Units es pensa produir una nova - lligada potser a l'energia o al mercat automotor - utilitzant l'única liquidés disponible, és a dir la xinesa. La nova bombolla probablement ignorarà encara més la part del món exclosa del benestar. Es podria en canvi iniciar un procés econòmic creatiu de dimensions planetàries que restableixi un creixement més sostenible. En altres paraules, una bombolla de solidaritat que involucri als països pobres. Una bombolla humanitària que corregeixi l'error de l'anterior bombolla de desenvolupament egoista, fruit de la crisi de valors de l'home.
Els fenòmens econòmics actualment més preocupants, apart de la crisi de liquidés, són: la dificultat d'accedir al crèdit a causa de les perspectives de recessió; que les borses vagin malament; la caiguda de la demanda i del consum; la consegüent sobrecapacitat productiva inutilitzada i el creixement dels costos fixos no absorbits; l'espectre de la desocupació. Com es pot restablir l'equilibri entre productivitat, ocupació i consegüent poder d'adquisició, sostenint l'activitat de les empreses taxades en la borsa?
Hi ha una resposta valenta i no a curt termini: valoritzant la demanda potencial dels països pobres, posant-los en condició de participar en el plànol de resanejament global gràcies a la seva demanda no expressada, una demanda totalment per subjectar i finançar. Es tracta, precisament, d'un projecte de bombolla humanitària. Però està el problema de com finançar-la.
La bombolla econòmica sostinguda fins a fa poc en els Estats Units - la dels préstecs "subprime" - es fundava en l'esperança de creixement de la renda i en el creixement del valor immobiliari, però menysvalorant el risc. La bombolla humanitària es podria anàlogament fundar en l'esperança de la renda i del valor de les inversions en països poblats de persones deleroses de millorar i plenes de dignitat. L'Àsia té liquidés, els Estat Units tenen tecnologia, Europa cor, idees i iniciatives empresarials mitjanes i petites. Els països pobres tenen dos o tres mil milions de candidats al progrés econòmic en els quals invertir en una òptica a llarg termini.
Per què, doncs, en comptes d'una altra bombolla correctiva, egoista i a curt termini, no es pensa a una bombolla solidària a llarg termini, que generi el creixement de produccions i mà d'obra, finançant els consums i les inversions en països pobres i que permeti en alguns anys a prop de tres mil milions de persones participar del creixement del sencer sistema econòmic? Persones que no obstant això estan llestes, des de ja, a expressar una demanda essencial per a occident, a més d'estar llestes a ser involucrades en projectes d'infraestructura i projectes productius, en projectes de formació per al treball i de coneixement científic.
Es tracta d'un projecte que ha de ser finançat a llarg termini i a taxes molt baixes i això representa el compromís major dels governs, però els governs mateixos que han garantit els préstecs "subprime" podran fàcilment garantir obres infraestructurals; podran, amb una mica d'esforç, garantir empreses productives que instal·lar en joint venture en els països pobres i en sectors clau com l'alimentari. Un exemple d'èxit és la Grameen-Danone Food en Bangladesh. Es podrien projectar i realitzar escoles i bancs en joint venture. Es podria invertir sobretot en la xarxa i en la compravenda per correu electrònica, per a ajudar a les poblacions a entrar directament en el circuit comercial amb els seus productes, controlats qualitativament.
Precisament ara que ens estem fent més pobres, sostenir als països pobres tindrà un cost relatiu, però rendirà enormement. Quant ens ha costat la bombolla dels préstecs "subprime" només en els Estats Units? Deu trilions de dòlars? En canvi, ha estat invertit en els països pobres en els últims deu anys per a fer-los participar del creixement econòmic? Avui estem feliços que la rica Xina - ajudada per Occident per a desenvolupar-se econòmicament - participi en la solució de la crisi global, però es pot imaginar un futur amb un Àfrica rica, un ric sud-est asiàtic o una Amèrica llatina rica.
A les objeccions sobre la falta de fons i als riscos excessius es pot respondre amb les experiències sobre el microcrédit del premi Noble per a la pau, Muhammad Yunus: el risc és escàs en els països pobres. Ells donen en garantia un be superior: la seva mateixa vida. Les bombolles autèntiques, les negatives, es produeixen quan es falsegen els preus i les condicions de mercat, no quan se sosté l'ingrés progressiu de milers de milions de persones en el cicle econòmic. Ells constituirien per a nosaltres una riquesa, també en el plànol moral. Una bombolla solidària per tant, una bombolla humanitària, que no serà per a res un risc, sinó que més bé podria salvar-nos
A continuació es reprodueix l’article publicat el dijous 4 de desembre, en la primera pàgina del diari del Vaticà. Aquest document complementa un altre que també recomano llegir. Es tracta de la nota de la Santa Seu sobre el finançament del desenvolupament publicat a la vigília de la Conferencia de Doha pel Pontifici Consell Justicia i Pau presidit pel cardenal Renato Raffaele Martino. El document es troba sencer a:
http://www.vatican.va/roman_curia/pontifical_councils/justpeace/documents/rc_pc_justpeace_doc_20081118_finanza-sviluppo_sp.html..
Desenvolupament i crisi econòmica.
La bombolla que ens salvarà
Ettore Gotti Tedeschi
Per a absorbir la bombolla econòmica que està amenaçant el món sencer, en els Estats Units es pensa produir una nova - lligada potser a l'energia o al mercat automotor - utilitzant l'única liquidés disponible, és a dir la xinesa. La nova bombolla probablement ignorarà encara més la part del món exclosa del benestar. Es podria en canvi iniciar un procés econòmic creatiu de dimensions planetàries que restableixi un creixement més sostenible. En altres paraules, una bombolla de solidaritat que involucri als països pobres. Una bombolla humanitària que corregeixi l'error de l'anterior bombolla de desenvolupament egoista, fruit de la crisi de valors de l'home.
Els fenòmens econòmics actualment més preocupants, apart de la crisi de liquidés, són: la dificultat d'accedir al crèdit a causa de les perspectives de recessió; que les borses vagin malament; la caiguda de la demanda i del consum; la consegüent sobrecapacitat productiva inutilitzada i el creixement dels costos fixos no absorbits; l'espectre de la desocupació. Com es pot restablir l'equilibri entre productivitat, ocupació i consegüent poder d'adquisició, sostenint l'activitat de les empreses taxades en la borsa?
Hi ha una resposta valenta i no a curt termini: valoritzant la demanda potencial dels països pobres, posant-los en condició de participar en el plànol de resanejament global gràcies a la seva demanda no expressada, una demanda totalment per subjectar i finançar. Es tracta, precisament, d'un projecte de bombolla humanitària. Però està el problema de com finançar-la.
La bombolla econòmica sostinguda fins a fa poc en els Estats Units - la dels préstecs "subprime" - es fundava en l'esperança de creixement de la renda i en el creixement del valor immobiliari, però menysvalorant el risc. La bombolla humanitària es podria anàlogament fundar en l'esperança de la renda i del valor de les inversions en països poblats de persones deleroses de millorar i plenes de dignitat. L'Àsia té liquidés, els Estat Units tenen tecnologia, Europa cor, idees i iniciatives empresarials mitjanes i petites. Els països pobres tenen dos o tres mil milions de candidats al progrés econòmic en els quals invertir en una òptica a llarg termini.
Per què, doncs, en comptes d'una altra bombolla correctiva, egoista i a curt termini, no es pensa a una bombolla solidària a llarg termini, que generi el creixement de produccions i mà d'obra, finançant els consums i les inversions en països pobres i que permeti en alguns anys a prop de tres mil milions de persones participar del creixement del sencer sistema econòmic? Persones que no obstant això estan llestes, des de ja, a expressar una demanda essencial per a occident, a més d'estar llestes a ser involucrades en projectes d'infraestructura i projectes productius, en projectes de formació per al treball i de coneixement científic.
Es tracta d'un projecte que ha de ser finançat a llarg termini i a taxes molt baixes i això representa el compromís major dels governs, però els governs mateixos que han garantit els préstecs "subprime" podran fàcilment garantir obres infraestructurals; podran, amb una mica d'esforç, garantir empreses productives que instal·lar en joint venture en els països pobres i en sectors clau com l'alimentari. Un exemple d'èxit és la Grameen-Danone Food en Bangladesh. Es podrien projectar i realitzar escoles i bancs en joint venture. Es podria invertir sobretot en la xarxa i en la compravenda per correu electrònica, per a ajudar a les poblacions a entrar directament en el circuit comercial amb els seus productes, controlats qualitativament.
Precisament ara que ens estem fent més pobres, sostenir als països pobres tindrà un cost relatiu, però rendirà enormement. Quant ens ha costat la bombolla dels préstecs "subprime" només en els Estats Units? Deu trilions de dòlars? En canvi, ha estat invertit en els països pobres en els últims deu anys per a fer-los participar del creixement econòmic? Avui estem feliços que la rica Xina - ajudada per Occident per a desenvolupar-se econòmicament - participi en la solució de la crisi global, però es pot imaginar un futur amb un Àfrica rica, un ric sud-est asiàtic o una Amèrica llatina rica.
A les objeccions sobre la falta de fons i als riscos excessius es pot respondre amb les experiències sobre el microcrédit del premi Noble per a la pau, Muhammad Yunus: el risc és escàs en els països pobres. Ells donen en garantia un be superior: la seva mateixa vida. Les bombolles autèntiques, les negatives, es produeixen quan es falsegen els preus i les condicions de mercat, no quan se sosté l'ingrés progressiu de milers de milions de persones en el cicle econòmic. Ells constituirien per a nosaltres una riquesa, també en el plànol moral. Una bombolla solidària per tant, una bombolla humanitària, que no serà per a res un risc, sinó que més bé podria salvar-nos
diumenge, 14 de desembre del 2008
He tingut l’oportunitat de llegir el darrer treball d’en Jordi Moreras sobre els musulmans a Catalunya. En el prefaci diu que els diferents analistes ens confirmen el caràcter estructural (i potser també re-estructurant) de la immigració en la nostra societat, ens estan dient que l'arribada i assentament de noves poblacions, però sobretot de noves formes de fer, de pensar i de creure, acabarà transformant decisivament aspectes d'aquesta societat.
El món del treball, o el rol social de l'escola i el fet religiós no poden entendre’s sense fer referència a la diversitat cultural i a la presència pública de la religió en la societat catalana. La paradoxa és que convivim en els mateixos barris tant autòctons com (nou)vinguts, però les nostres relacions revelen una evident incomunicació. La indiferència social amb la que ens havíem acostumat a viure a Catalunya, avui en dia es troba qüestionada pels imperatius d'una convivència que de nou cal construir.
El llibre analitza, en primer lloc, les quatre dècades de presència a musulmana a Catalunya i el reconeixement legal de l'Islam a Espanya. Després analitza la mesquita com a espai religiós, social i comunitari, així com la funció d’imam. En la part final del llibre en Jordi Moreras analitza l’evolució de la situació econòmica dels immigrants musulmans i quins han estat els principals conflictes entorn de la presència pública de l’Islam a Catalunya. El llibre es clou amb una proposta de condicions per l’encaix de l’Islam a Catalunya.
Crec que aquest llibre publicat per l'Institut Europeu de la Mediterrània ens ajuda entendre l’Islam a Catalunya. Aquesta comprensió ens permetrà avançar cap l’Islam de Catalunya i no sé, com afirmen convençuts alguns, arribar a un Islam català.
El món del treball, o el rol social de l'escola i el fet religiós no poden entendre’s sense fer referència a la diversitat cultural i a la presència pública de la religió en la societat catalana. La paradoxa és que convivim en els mateixos barris tant autòctons com (nou)vinguts, però les nostres relacions revelen una evident incomunicació. La indiferència social amb la que ens havíem acostumat a viure a Catalunya, avui en dia es troba qüestionada pels imperatius d'una convivència que de nou cal construir.
El llibre analitza, en primer lloc, les quatre dècades de presència a musulmana a Catalunya i el reconeixement legal de l'Islam a Espanya. Després analitza la mesquita com a espai religiós, social i comunitari, així com la funció d’imam. En la part final del llibre en Jordi Moreras analitza l’evolució de la situació econòmica dels immigrants musulmans i quins han estat els principals conflictes entorn de la presència pública de l’Islam a Catalunya. El llibre es clou amb una proposta de condicions per l’encaix de l’Islam a Catalunya.
Crec que aquest llibre publicat per l'Institut Europeu de la Mediterrània ens ajuda entendre l’Islam a Catalunya. Aquesta comprensió ens permetrà avançar cap l’Islam de Catalunya i no sé, com afirmen convençuts alguns, arribar a un Islam català.
divendres, 12 de desembre del 2008
El Consell de Ministres aprova el Pla de Drets Humans
Aquest pla contempla, entre altres mesures per promoure els Drets Humans, l’aprovació d’un projecte de reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, un observatori sobre el pluralisme religiós o un estudi complert sobre la gestió pública de la diversitat religiosa en els àmbits local, autonòmic i estatal. També es reforçarà la formació i l’ensenyament dels diferents agents públics (policies, forces armades, facultatius, sanitaris, etc,,) en matèria de llibertat religiosa.
No crec que sigui una reforma imminent de la Llei. És més que probable que no hi hagin papers abans de l’estiu vivent. Aquest calendari hauria de permetre a les confessions religioses reflexionar que volen d’aquesta futura llei. No aniria malament que les principals confessions religioses (les del notori arrelament), ja que pel que sembla es disposarà de temps per moure els papers, comencessin a parlar entre elles per crear consens entorn dels aspectes fonamentals que ha de tenir la futura llei en lloc d’anar dividits defensant els seus interessos particulars. La creació de l’observatori del pluralisme religiós està molt bé, sobretot si tenim present que fa uns mesos corrien uns papers que parlaven d’un observatori de la laïcitat. Tampoc estaria de més que, amb afany de clarificació conceptual, la iniciativa governamental també s’orientés a educar als medis de comunicació a saber distingir entre laïcitat i laïcisme
No crec que sigui una reforma imminent de la Llei. És més que probable que no hi hagin papers abans de l’estiu vivent. Aquest calendari hauria de permetre a les confessions religioses reflexionar que volen d’aquesta futura llei. No aniria malament que les principals confessions religioses (les del notori arrelament), ja que pel que sembla es disposarà de temps per moure els papers, comencessin a parlar entre elles per crear consens entorn dels aspectes fonamentals que ha de tenir la futura llei en lloc d’anar dividits defensant els seus interessos particulars. La creació de l’observatori del pluralisme religiós està molt bé, sobretot si tenim present que fa uns mesos corrien uns papers que parlaven d’un observatori de la laïcitat. Tampoc estaria de més que, amb afany de clarificació conceptual, la iniciativa governamental també s’orientés a educar als medis de comunicació a saber distingir entre laïcitat i laïcisme
La religió no és una qüestió privada
El debat del lloc de la religió en l’espai públic ve de lluny. Els partidaris del laïcisme excloent sempre han sostingut que la religió és una qüestió privada que no té lloc en l’espai públic. Però les evidències mostren que la religió segueix present en l’espai públic malgrat la secularització de la societat. Probablement perquè els dos fenòmens no són excloents. Crec que cal substituir el vell paradigma públic-privat, formulat com un antagonisme per una descripció més fidel del que està passant en realitat. La religió en la societat contemporània no és una qüestió privada, és una experiència personal que té una expressió social. De tal manera que el nou paradigma és personal-social i els dols pols, que no són antagònics, sinó complementaris, s’expressen en l’espai públic. Per la qual cosa els poders públics, i molt especialment, l’acció de govern han de garantir la presència de la religió en l’espai públic amb normalitat i en igualtat de condicions que altres creences o cosmovisions.
Storytelling
He llegit un article de Gonzalo López Alba sobre la Democracia formateada on fa referència al llibre Storytelling de Christian Salmon. L’he llegit i el recomano a totes aquelles persones que un cop llegit el llibre d’en Lakoff sobre No pienses en un elefante tenen curiositat de saber com es construeixen, i manipulen, els relats que s’integren en els marcs conceptuals. Lectura obligatòria pels politòlegs.
El valor simbòlic de Montserrat
¿Per què Montserrat ha esdevingut un clar referent de l’església catalana, a més de tenir un valor simbòlic pels catalans?. L’atracció eclesial de Montserrat s’inicia a l’entorn de l’any 1500. En aquell temps es comencen a fundar per tot Amèrica Llatina esglésies amb l’advocació a la Mare de Déu de Montserrat. Des de llavors els cristians han donat a aquest santuari un paper central en la devoció mariana. L’arribada de l’Abat García de Cisneros representà la introducció d’una renovació de l’espiritualitat monàstica que es convertí en un referent dins de l’església espanyola. La visita d’Ignasi de Loiola demostra la influència que exercia Montserrat entre l’església espanyola. Influència que des de llavors s’ha anat mantenint.
dijous, 11 de desembre del 2008
Les religions a Europa davant del segle XXI
El Grup de Treball Estable de Religions ha organitzat durant els dies 10,11 i 12 de desembre el Congrés "Les religions a Europa davant el segle XXI". En la seva intervenció, Jean-Arnold de Clermont, pastor de l’Església Reformada de França i en l’actualitat president de la Conferència d’Esglésies Europees, en la taula rodona "L'aportació religiosa a Europa" ha dit que prefereix emprar el terme respecte més que tolerància en relació a les religions. Els protestants francesos rebutgen el terme tolerància perquè foren “tolerats” per decret a França i això volia dir viure privadament la seva fe enfront dels catòlics. Per això proposa fer servir el terme respecte perquè és una relació entre iguals, mentre que tolerància expressa una relació desigual en la qual una de les parts “tolera” l’existència de l’altre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)