De nou torna estar d’actualitat el conflicte de les obres d’art de la Franja de Ponent. Res ha canviat. Únicament que el Tribunal de la Rota ha signat el seu decret desestimant el recurs presentat contra la sentència de la Signatura Apostòlica. El retard del tribunal de la Rota havia alimentat alguna especulació i alguna esperança – no se sap quina – de canvi d’escenari. Per més que s’insisteixi, la solució del conflicte no passa pels tribunals. Una manera de desencallar el tema, perquè no té una solució fàcil per la via jurídica, és avançar cap una solució de sentit comú que en part passa per actualitzar l’esperit de la resolució Mieras.
El que cal és que els habitants de la zona de la Franja puguin fruit dels bens artístics del Consorci del Museu Diocesà de Lleida i dels bens que es troben en el museu del bisbat de Barbastre-Montsó, al marge de qui sigui el seu propietari. Quin sentit té un museu sinó és el poder gaudir dels seus bens. El consens negociador a aplicar en aquest moments és, en lloc d’atiar les diferències o d’entreveure maquinacions estranyes al darrera d’un conflicte d’identitat, com trobar una sortida definitiva a un conflicte intraeclesial que té connotacions d’enverinar unes relacions de veïnatge en un territori on cada dia milers de persones el creuen per treballar i viure. Cal posar l’accent en les persones i no en la propietat. Cal introduir un canvi de perspectiva en l’anàlisi del problema.
Mentrestant, els blogs catòlics contraris a l’església catalana, especialment els que miren la nostre realitat amb la distorsió de la mala fe, s’inflen d’acusar, a tort i a dret, els bisbes de Lleida, l’actual i els passats, de no voler aplicar l’autoritat eclesial. Per més que volguessin aplicar-la, i això ho sabien quan es firma l’acord de la nunciatura, les obres del Diocesà estan protegides per una decisió del Parlament de Catalunya que cal respectar. La solució és seny i sentit comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada