¿És Catalunya un país generador de cultura?. La resposta no potser altre que sí. Només cal mirar diversos àmbits de la creació on excel·leixen diversos creadors culturals, alguns fins i tot són referents en els seus camps de treball. Ara bé, no sempre hi ha harmonia entre el que es percep com a cultura i el que els cenacles dels generadors d’opinió transmeten. Catalunya es un país ple d'impostures, d’enveges i escandalosos oblits. Creadors catalans són marginats perquè no segueixen, o han seguit en temps passats, les pautes dels canons oficials establerts vet a saber on. Altres creadors culturals han hagut de marxar per la impossibilitat de treballar en un país, on certes àrees de la creació, estan ocupades per mandarins culturals.
La voracitat consumista ens confon i afavoreix l’autoengany. A un simple divulgador se li dona la categoria de creador cultural, mentre que a un creador cultural, especialitzat en un camp del saber poc mediàtic, se'l margina. El Parnàs cultural cultural està ocupat per tertulians i divulgadors, i algun que altre àvid de subvencions culturals, mentre que a un segon terme, aixoplugats per les administracions, hi ha els agents culturals. Sempre ben protegits i estimats perquè tenen, o tenien abans de la crisi, els generosos pressupostos públics. Al final de la cadena hi ha els creadors. Alguns prou coneguts perquè estan en el circuit dels protegits per les muses, però al seu costat hi ha una munió de creadors anònims que calladament fecunden la saó cultural de Catalunya. A fora del Parnàs, hi ha els mecenes culturals privats fan el que poden. Aquests, quan no s’entretenen en allò que no cal fer, complementen encertadament les iniciatives culturals del país. Ara que les butxaques estan buides, ¿què cal fer?.
La voracitat consumista ens confon i afavoreix l’autoengany. A un simple divulgador se li dona la categoria de creador cultural, mentre que a un creador cultural, especialitzat en un camp del saber poc mediàtic, se'l margina. El Parnàs cultural cultural està ocupat per tertulians i divulgadors, i algun que altre àvid de subvencions culturals, mentre que a un segon terme, aixoplugats per les administracions, hi ha els agents culturals. Sempre ben protegits i estimats perquè tenen, o tenien abans de la crisi, els generosos pressupostos públics. Al final de la cadena hi ha els creadors. Alguns prou coneguts perquè estan en el circuit dels protegits per les muses, però al seu costat hi ha una munió de creadors anònims que calladament fecunden la saó cultural de Catalunya. A fora del Parnàs, hi ha els mecenes culturals privats fan el que poden. Aquests, quan no s’entretenen en allò que no cal fer, complementen encertadament les iniciatives culturals del país. Ara que les butxaques estan buides, ¿què cal fer?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada