Titelles de somnis

Ara que estem en un temps sense fils, observar que les persones podem somriure al contemplar unes titelles amb fils és tota una notícia. He tingut la l‘oportunitat de contemplar un espectacle amb titelles a l’ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona. Vaig quedar corprès de la fascinació del misteri vital de les titelles. Gràcies a la habilitat de les mans els titellaires infonen vida, encara que sigui per un breu instant. És en aquests moments quan l’alè vital transcorre pels fils i dóna vida a un trossos articulats de fusta que una humil roba tapa les seves indiscrecions. Però l’instant és màgic. De sobte, davant l’atenta mirada de l’espectador, la matèria inert esdevé viva i transmet sentiments. La creació esdevé realitat. És un misteri.

El diàleg creatiu de l’artista amb la titella crea complicitats amb l’espectador. Per més que el titellaire creï amb els seus gest els moviments de la titella el que es percep és real. El so, la llum, la música, el silenci, la foscor creen les condicions per mirar els ulls de les titelles cercant complicitats emotives. Els fils i la fusta creen una simfonia vital que infon respecte i admiració. Perquè la realitat s’inventa en cada un dels gestos del titellaire. La fantasia s’apodera dels espectadors. Fins i tot, en un moment, la imaginació fa versemblant la possibilitat de que les titelles esdevinguin autònomes dels seus artistes i seguin al meu costat i em preguntin ingènuament on son els meus fils, els nostres fils. ¿O pot ser la pregunta no és tan ingènua?