He sabut la mort de la Roser per diversos correus electrònics. La notícia s’ha escampat ràpidament. L’ha Roser ha mort. Sorpresa i astorament. Creia que la Rosar era una persona candidata a l'eternitat en vida. La seva llarga activitat, sola o al costat d'en Llorenç, i altres còmplices de lluites i esperances a favor d'una església permanentment conciliar li aportava el vigor de permanència en la memòria immediata. Ara, passa a ocupar la memòria del record voluntari.
La mort de la Roser ens deixa prematurament orfes d'una esperada renovació eclesial. Però es mante el seu combat esperançat. La Roser ha testimoniat durant anys, a través de la paraula feta acció la generositat la calidesa de la seva fe. Visqué els temps de resistència, els moments d'utopies i l’ambigüitat dels temps moderns. En tots ells fou fidel a la seva condició de dona i a les seves creences de llibertat i a una fe impacient. Fou dona, convençuda que s'apropaven els temps de les cireres. Havia conegut l'inici de la primavera, però la seva mirada atenta ens recordava sempre el molt que quedava per fer. En cap moment defallí, malgrat els obstacles que la vida li obria a cada pas.
Lluitadora amb les paraules, la Roser ens ajuda a comprendre la realitat viscuda del topic: la força de la raó i de la raó feta paraula. En cap moment deixà de confiar en el diàleg com a condició necessària per a la convivència. La seva fe no fer deixà d'esperar en la justícia pels desvalguts. Per això la seva actitud fou de combat. En la millor línia dels intel·lectuals de la modernitat eclesial francesa. Quan la sentia parlar en el consell de redacció de Foc Nou crea que em trobava escoltant a qualsevol mestre del pensament del Personalisme. Ella, com tantes persones del seu temps, eren persones de pedra picada forjades en la confiança absoluta en les persones. Ara, la tenim en el mes allà del temps i l'espai, allí on les persones ens adrecem demanant-li la seva protecció i guiatge. Està en el cel des d’on neix el nou foc.
Per aquells que no coneguessin la Roser penso que el següent text, extret d’un article seu, parlant de Foc Nou, transmet un perfil de la seva identitat: “des d'aquestes pàgines mai hem oblidat el Concili. Molts dels que ja escrivíem aleshores i que encara podeu llegir cada mes som persones profundament marcades per l'empremta que va donar a l'Església Joan XXIII i el Concili Vaticà II. L'entusiasme per el papa Joan i la doctrina conciliar l'hem anat passant, com qui transmet un tresor als qui han vingut a treballar amb nosaltres més tard. Sempre hem volgut que la nostra temàtica respongués a l'evolució dels temps i seguint la pauta del Vaticà II sent fidels a l'evangeli, mantenir un diàleg amb el món en que vivim, compartint les necessitats, els neguits, els desigs i esperances del nostre temps”
Roser, des del cel, segueix amb atenció el que fem a la terra. No deixis d'il·luminar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada