dissabte, 17 de maig de 2014

Calixte III

A la historia de l’Església catòlica hi ha hagut vàries personalitats vinculades a la realitat política i cultural catalana. Una d’aquestes persones fou el papa Calixte III. Alfons de Borja i de Llançol nascut el 1378 a la Torreta de Canals (avui barri de Canals, població que pertanyia aleshores a Xàtiva, la Costera) i mort a Roma, 1458. Fou Papa de l'Església Catòlica amb el nom Calixte III entre els anys 1455 i 1458.  Fou el primer papa catalanoparlant de la història.

Alfons de Borja era doctor en dret, civil i eclesiàstic. Fou professor a l'Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi entrà al servei de la cúria de Benet XIII d'Avinyó. Durant aquesta etapa es relació amb Vicenç Ferrer. El 1417 ingressa a la Cancelleria d'Alfons IV el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Fou membre del Consell reial. En l'exercici d'aquest càrrec acompanyà el rei en el seu periple per la Corona d'Aragó i Italià. Com a recompensa als serveis prestats, el rei Alfons IV el Magnànim promogué activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedí davant la cort pontifícia perquè fos proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. La confirmació d'Alfons de Borja com a conseller reial en afers d'alta política internacional arribà amb la seva participació en la legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d'Occident.

S'ha considerat tradicionalment que el nomenament d’Alfons de Borja com a bisbe de València, l'agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en la resolució del Cisma d’Occident. Aquesta interpretació no és incompatible amb la voluntat del rei Alfons IV el Magnànim de controlar, a través d'un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet amb les del bisbat de Mallorca, ajudaren a finançar algunes despeses de la conquesta de Nàpols. Un altre activitat d’Alfons de Borja en els afers internacionals encomanats pel rei fou millorar les relacions de la corona catalana aragonesa  la corona de Castella. Per aquest motiu formà part de diverses ambaixades i comissions per discutir afers pendents de la treva signada el 1430 entre les dues corones i intervé el 1436 en la conclusió del conflicte que les enfrontava.

Fou bisbe de València entre 1429 i 1458. La gran activitat d’Alfons de Borja al costat del rei Magnànim per conquerir el regne de Nàpols el convertí en un bisbe absentista, via permanentment a Itàlia des de 1438, tot i que estava en contacte permanent amb València per mitjà d’algunes estades puntuals a la diòcesi i el control de la seva gestió a través de vicaris generals i d'un grup de servidors de confiança, format per clergues que fan carrera a la seva ombra i per membres laics de la família Borja. Dels anys en què exerceix com a bisbe de València (1429-1458), s'ha destacat la defensa de les prerrogatives episcopals en els episodis que l'enfronten amb les autoritats municipals i els oficials reials; l'actuació pastoral i la reforma del clergat, especialment la celebració d'un sínode diocesà el 1432; les mesures contra els judaïtzants i la circulació de Bíblies traduïdes al vulgar, i la gestió econòmica de la diòcesi.

A partir de 1442 rebé l’encàrrec reial de la reforma administrativa del nou regne de Nàpols conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Fou el valedor dels acords entre el papa Eugeni IV i el rei Alfons IV el Magnànim. En recompensa a aquestes gestions, el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, mantenint la titularitat del bisbat de València. Com a cardenal, s'instal·la definitivament a Roma i s'allunya del servei directe del rei Alfons IV el Magnànim, per bé que es converteix en un valedor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa a la cort pontifícia. Fou escollit papa el 1455, a una edat molt avançada, com a candidat de compromís esperant un pontificat de curta durada. El seu gran objectiu va ser el d’organitzar una croada contra els Turcs, que havien capturat Constantinoble al 1453. No va aconseguir trobar masses adhesions a la seva crida entre el Prínceps Cristians. Les relacions entre el rei Alfons IV el Magnànim i Calixte III es refredaren per les diferents concepcions que tenien en l’exercici del govern dels territoris italians de la monarquia catalanoaragonesa i dels estats pontificis. Aquesta circumstància provocà un refredament en les relacions entre el rei i el papa - després d'haver col·laborat prop de quaranta anys - i tots dos moriren el 1458, amb pocs mesos de diferència.


Calixte III sempre fou considerat pels romans com un papa estranger. Per vèncer aquesta resistència s'envoltà de servidors procedents de la corona catalanoaragonesa i vetllà per la promoció directa dels seus nebots: Pere Lluís de Borja fou nomenat capità general de l'exèrcit pontifici; Roderic de Borja (el futur Alexandre VI), cardenal i vicecanceller pontifici; Lluís Joan del Milà també fou creat cardenal. Calixte III rehabilità a Joan d’Arc i canonitzà al seu amic Vicenç Ferrer.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada