Vivim els darrers dies de la
campanya electoral de les eleccions al Parlament europeu. He seguit amb atenció
la majoria dels missatges electorals dels diferents partits procurant entendre
la seva lògica comunicativa. He quedat preocupat per alguns llenguatges
simbòlics fets servir. La majoria d’aquestes llenguatges estan plens de paraules
i imatges de combat, de poca amabilitat i, evidentment, de poca epatia
propositiva. La majoria de partits insisteixen en la burda desqualificació de l’adversari
atiant temors sobre ell. S’aprofita qualsevol motiu per presentar-lo com la
tinya o el perill públic número u i, mentre estem entretinguts en aquesta
retòrica, s’acaba l’anunci publicitari quedant-nos sense saber que proposa el
partit en relació a Europa.
Això no funciona. No funciona la
política entesa com a confrontació desencarnada que nega tota possibilitat d’enteniment
amb els contrincants. La política és acord i consens, no combat. Però no és
així. L’anàlisi de la campanya mostra que l’objectiu electoral prioritari és
eliminar del poder polític a els que pensen diferent. L’univers simbòlic que es
mobilitza durant les eleccions evoca la confrontació i agita les pors per anar votar.
Aquestes estratègies de campanya que busquen la mobilització dels propis i la
desmobilització dels altres em cansen profundament. Es veritat que formen part
dels manuals de campanyes electorals (tots d’origen nord-americà), però els
trobo una enganyifa. Només serveixen per agitar emocionalment els electors, en
un sentit o en un altre, despreocupant-se que aquestes persones també pensen i
discerneixen. Fora desitjable que les futures campanyes electorals, sense
abandonar el recurs a la intel·ligència emocional també fessin apel·lació a la
intel·ligència racional. Tots sortiríem guanyant, la societat seria una mica més
madura i la democràcia s’enriquiria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada