Can Vies, quan la violència anul·la el civisme. Part II

Ahir comentava que m’ha sortit una reflexió llarga, més extensa del normal, sobre el conflicte de can Vies. El tema s’ho val perquè aquest conflicte altera al model de convivència que desitjo per la meva ciutat i perquè afecta la honorabilitat i competència d’un bon amic, en Jordi Martí Galbís, regidor de Sants-Montjuïc, persona que admiro, respecto i a qui vull transmetre-li la meva solidaritat. Donada la considerable allargada de la reflexió l’he dividida en dues parts. La primera estava centrada en situar el conflicte de can Vies i la seva projecció ciutadana. La segona part està dedicada a reflexionar sobre la violència extrema associada a aquest conflicte i la defensa de l’exercici de l’autoritat quan les protestes al carrer es fan a cara tapada i de forma violenta.

Quan es donen aquests conflictes s’acusa a la policia d’un ús desmesurat de la violència sense cap mena de matís i d’autocrítica sobre on està la violència en aquest conflicte. El serveis de seguretat estan per protegir la convivència democràtica a la ciutat i per sort, els ciutadans, tenim la democràcia per garantir el control eficaç de l’ús adequat de les mesures repressives. En el cas de qualsevol excés o mal ús hi ha els tribunals per introduir els correctius precisos. En cap cas cal anar justificant l’actuació de la policia. Ella té una missió pública a complir i ho han de fer. El ciutadans necessitem les forces de seguretat per defensar-nos d’aquelles persones que són violents compulsius i que aprofiten qualsevol conflicte social o presència massiva en els carrers per convertir els carrers de la ciutat en un camp d’experimentació de la guerrilla urbana. Aquesta realitat la saben, tant els protagonistes de can Vies, com els veïns de Sants i de la resta de barris de Barcelona. No podem ser ingenus d’aquests violents que aprofiten qualsevol manifestació legítima de descontent per fer antipàtica la protesta.

Els primers interessats que això no passi haurien de ser els promotors de la cultura popular acollida a can Vies. Considero que són ells els que haurien de condemnar de forma clara i contundent la violència exercida en nom seu. La cultura alternativa no necessàriament ha de ser  antisistema, ni molt menys s’ha d’emmirallar amb la violència urbana. No entenc que el diputat David Fernández de la CUP afirmi tranquil·lament “la violència no és una opció, és una imposició”. La cita és textual, àdhuc la coma. Situar-se en el paradigma de la violència imposada és admetre l’ús no volgut d’aquesta, cosa que ha de ser condemnat amb la mateixa contundència com es pot condemnar a la mateixa violència. La paradoxa és extrema quan aquest mateix diputat afirma que és partidari de la “desobediència civil”. Al meu parer, aquesta actitud i la violència estan en extrems oposats. Sempre he sospitat dels que diuen defensar la llibertat tapant-se la cara o amagant-se amb un passamuntanyes.

Quan passen aquests conflictes que tenen una arrel veïnal acostuma passar que en paral·lel es dóna un altre fenomen de gestió complexa: les adhesions de simpatia que una part dels veïns mostren vers als qui consideren agreujats per les actuacions del consistori o de la policia. El bonisme es un fenomen consistent i força extres. És una reacció primària també, d’alguna manera, antisistema que amaga moltes rancúnies contra el poder establert. Bona part dels catalans amaguen un petit llibertari en potencia. Com també, en uns moments d’incertesa i de patiment, hi ha persones crispades i plenes d’indignació. Sabent això és natural que les autoritats hagin de gestionar molt bé la comunicació d’aquests conflictes per vèncer alguns dels estereotips que els condiciona. Cal explicar la causa del conflicte, com han anat les negociacions, quins són els termes dels acords; cal desmuntar les desconfiances amb arguments i acords, posant l’opinió pública com a garant de la sinceritat de les negociacions.

La solució pactada ha de ser possible acceptant que els acords seran viables si hi ha voluntat d’enteniment i de confiança mútua fonamentada en el convenciment, que crec que hi és, que no tots els alternatius són violents i que les autoritats municipals defensen els interessos de tots els barcelonins. Ambdues realitats, moviments alternatius i autoritats municipals, juntament amb la ciutadania expressen unes comprensions de la ciutat integrades dins del projecte de civisme urbà. Aquesta coexistència comporta l’acceptació d’unes normes legitimades per la legitimitat democràtica.

El moviment assembleari alternatiu mereix tota l’atenció i respecte. Són uns barcelonins que tenen una altra manera d’entendre el funcionament de la societat i proposen unes formes diferents d’organitzar-se i fer ciutat. Ells representen noves expressions de la diversitat que anima les ciutats modernes. Les seves idees i pensaments són totalment respectables i hem de saber interrogar-nos, a la llum de les seves crítiques, sobre les nostres limitacions del sistema social dominant. Però tota aquest consideració només serà possible sempre i quan aquestes moviments assemblearis alternatius s’apartin de tota violència i agressió a qualsevol l’autoritat democràticament legitimada, i siguin amables en la convivència i el diàleg. Aquests moviments alternatius han de respectar que a la ciutat hi ha ciutadans que volen ser respectats també en el que pensen i com viuen.

Les dues visions han de conviure en una ciutat oberta, cosmopolita, plural i cívica. L’únic camí possible a seguir per fer això és el diàleg, el respecte mutu i comprendre que els interlocutors pertanyen tenen mons simbòlics diferents que coexisteixen dins la ciutat. És important assumir el pes que aquests referents simbòlics han jugat en aquest conflicte;  Can Vies ho és pels col·lectius assemblearis alternatius i la ciutat cívica ho és per molts barcelonins. Es tracta d’establir ponts entre aquests mons simbòlics no necessàriament contraposats amb la única condició, acceptada per tothom, que la amb la violència i l'agressió ni es poden fer ciutat ni cap alternativa social creïble. Aquest és el marc en el qual s’ha de refer la confiança malmesa. Fora d’aquest espai només hi el buit de l’incivisme i l’elogi a la barbàrie.