divendres, 12 de setembre de 2014

1585

Aquests dies de gran il·lusió nacional la mirada a la història de Catalunya ajuda a comprendre que hi ha raons profundes que expliquen les sempre difícils i complexes  relacions dels catalans amb el seus veïns. El que passà el 1714 fou la culminació d’un desencontre començat bastants segles enrere. En el segle XVI, a Catalunya es donà un important conflicte entre les institucions catalanes i els primers reis de la casa dels Àustria, Carles I i Felip II. Aquest confrontació expressava la defensa dels catalanes de les seves institucions polítiques de govern, força singulars i democràtiques, enfront els intents del Regne de Castella d’anul·lar-les i subsumir Catalunya dins l’incipient construcció de la nova realitat política que era l’estat espanyol.

Un dels factors d’aquest conflicte fou la política religiosa del Regne de Castella, iniciada en l’època del Reis Catòlics i continuada pels seus hereus. Els reis de Castella volien estendre la reforma dels monestirs castellans a la resta dels monestirs dels regnes de la península. A Catalunya, un primer pas fou posar monjos castellans a Santa Maria de Montserrat i fer dependre aquesta comunitat de la congregació dirigida pel monestir de San Benito de Valladolid. Aquesta situació creà moltes tensions al monestir de Santa Maria que s’anaren agreujant fins l’època dels austries. Els monjos catalans acusaven als castellans d’emportar-se les rendes del monestir montserratí a Valladolid i que els monjos castellans quan en el confessionari algú s’expressa en català els deien hablad en cristiano.

Davant d’aquesta situació la societat catalana prengué consciència de que el que estava passant al monestir de Santa Maria anava més enllà d’un simple conflicte religiós. El Consell de Cent de Barcelona comprengué clarament que aquest conflicte era molt més que una simple baralla entre monjos i assumí que era un conflicte polític de primera magnitud. Els consellers barcelonins, i el seu Conseller en Cap, pujaren diverses vegades a Montserrat per defensar la catalanitat del monestir. El Consell de Cent demanà al rei insistent una visita apostòlica presidida per un bisbe neutral. El Papa, a accedí a la petició del rei Felip II feta el gener de 1583, accedí a enviar un visitador al monestir de Santa Maria de Montserrat. La visita apostòlica s’inicià l’any 1584 i després de moltes vicissituds, entre les quals fou la mort, en estranyes circumstàncies d’un dels visitadors, la visita acabà l’any 1586.

Mentrestant l’any 1585 fou clau en la resolució dels problemes del monestir de Santa Maria de Montserrat. La situació a la comunitat monàstica era del tot insostenible de tal manera que 16 monjos i ermitans catalans fugiren emparats pel Consell de Cent de Barcelona i es refugiaren al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona. Aquest any morí sobtadament i sospitosament el primer visitador. També en aquest any el monestir fou assaltat per un important grup de bandolers, entre els seus caps hi havia membres donats a la comunitat montserratina, que feren presoners als monjos castellans i se’ls emportaren cap al Regne d’Aragó. La ràpida intervenció de les tropes del Virrei evitaren aquest fet. Durant aquest any, foren sorpresos dos monjos castellans intentant treure de Montserrat 8.000 lliures per portar-les a Valladolid.


Davant de la gravetat d’aquests fets els representant del braços barcelonins portaren el problema del monestir de Santa Maria de Montserrat a les Corts Generals de la Corona d’Aragó iniciades el segon semestre de l’any 1585 i acabades al desembre a Binèfar. En el transcurs d’aquesta sessió els consellers barcelonins presentaren un memorial on s’explicava detalladament la situació del monestir i, davant de tot això, la sessió de corts aprovà demanar al rei la separació del monestir de Santa Maria de Montserrat de la Congregació de Valladolid i que tots els seus abats i monjos fossin naturals de la corona d’Aragó. Mentrestant, la visita apostòlica continuava amb un nou visitador, era el tercer, i acabà l’any següent,1586. Les resolucions de la visita foren un compromís que, si bé pacificà per uns anys, la situació del monestir no resolgueren el problema de fons que, com molt bé havien expressat els consellers barcelonins quan afirmaren que el problema al monestir de Santa Maria de Montserrat “concernia a la conservació i defensa dels privilegis, llibertats i prerrogatives d’aquesta ciutat i el principat”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada