La vella senyera

Avui, festivitat nacional de Catalunya, ha estat un dia emocionant. La Gran Via i la Diagonal s’han omplert de civisme, il·lusió i decisió. Cada persona podria tenir les seves visions particulars sobre el moment polític, però hi ha havia una clam concret i unificat: votar. Aquesta és, ben segur, l’opinió que agrupa les voluntats dels catalans. Ha estat un dia que famílies senceres s’han aplegat per Barcelona per anar confluint alhora de fer la gran V. Tot Barcelona era una festa per Catalunya.

La Roser m’ha suggerit que portés a la motxilla la senyera que els meus pares havien mantingut amagada durant els difícils anys del franquisme. Recordo que estava amagada a l’armari dels pares al darrera d’uns quants llençols. Era una gran senyera, plena de llaços per guarnir un gran balcó. Era una senyera del temps de la República. Amb aquest petit gest, volia fer present el record dels meus pares en un esdeveniment que segur els hauria complagut viure. Els meus pares practicaren un catalanisme resistent i, a la seva manera, força compromès en la recuperació de les llibertats nacionals. El meu pare tenia ponts amb l’exili català i participava activament en l’organització dels Jocs Florals a l’exterior i organitzava viatges per anar-hi. La meva mare, també a la seva manera, reivindicava la identitat catalana on podia. Recordo que feia servir el català per dirigir-se habitualment a la seva consogra. Persona que no parlava ni un borrall de català i que, de tant en tant recordava que era germana de un “caido por Dios y por España”. He de reconèixer que, tot i patir l’envit lingüístic de la meva mare, sempre l’entengué i respectà que li parlés en català.

Els meus pares foren uns petits resistents. Com ells, molts catalanes contribuïren, sense escriure pàgines glorioses o èpiques, mantenir viva la memòria d’una fidelitat a una pàtria. Foren derrotats per una guerra, però mai vençuts en les seves conviccions. Avui, tres-cents anys de la gran derrota és el moment de tenir viu el record de totes aquelles persones que han permès que arribéssim on ara estem. Sense ells, el que ara som no hauria estat possible. Per això avui, per fer el meu petit homenatge a aquelles persones que ja no estan entre nosaltres però que saberen mantenir viva il·lusió i esperança  d’un Catalunya lliure, he dut en la motxilla una vella gran senyera.