divendres, 18 de desembre de 2015

Hermenèutica islàmica

El recent premi per la pau de la fira de Frankfurt, l’escriptor iranià-alemany Navid Kermani, reclamava que els musulmans s’han d’interrogar sobre la se va fe de forma crítica, amb llibertat i creativitat. Deia “tot musulmà que no lluiti amb ell, que no dubti d’ell i que no s’interrogui críticament, no estima l’islam”. ¿Com fer-ho?. Un camí és llegir els textos sagrats amb una mirada diferent, buscant anar més enllà de les paraules escrites i interpretar el text a la llum de la realitat del lector. És introduir-se en el camí de l’hermenèutica agafant d’ella el seu sentit més profund: l’art d'explicar, traduir o interpretar els texts, especialment interpretar els texts sagrats. Alguns pensadors expliquen que en l’hermenèutica els fets socials i potser també els naturals són símbols o texts que s'han d'interpretar en lloc de descriure's i explicar-se objectivament.

La necessitat d'una disciplina hermenèutica està justificada donada per les complexitats del llenguatge, que freqüentment condueixen a conclusions diferents i, fins i tot, contràries en relació amb el significat d'un text. L'hermenèutica intenta desxifrar el significat darrere la paraula i introdueix l’estudiós a l'exegesi de la raó mateixa sobre el significat dels textos sagrats. Practicar la hermenèutica en l’Islam és força difícil atés que l’Alcorà és paraula revelada per Déu “la revelació de l’escriptura, del llibre sant, que ha baixat de dalt del cel, ve d’Al·là, Déu, el Poderós, que sap molt bé com fer les coses” (39:1), text que es repeteix a 40:2. No hi cap dubte, és Déu mateix que ha dit a Muhàmmad, a través de l’arcàngel Gabriel, unes paraules que han de ser transmeses textuals a fi de confirmar la fe. La paraula de Déu, segons els punts de vista tradicionals no es interpretable perquè, a diferència dels llibres sagrats dels jueus i cristians no està inspirada per Déu, sinó dita per ell mateix.


Arribats a aquests punt el camí per l’hermenèutica es fa força estret. Però, tot i aquesta dificultat, he experimentat que moltes comunitats musulmanes de Catalunya adopten una hermenèutica pràctica. Des del dia a dia aquestes comunitats fan una relectura dels textos sagrats de l’Alcorà o de la Sunna que no desvirtua per res el nucli bàsic de la fe de l’Islam. En la pràctica, les comunitats musulmanes en els països occidentals estan duent a terme una hermenèutica pràctica imposada per la circumstància de conviure la seva fe amb altre religions en el marc d’una societat secularitzada. Així el text corànic “el qui desitgi una religió que no sigui la de l’islam, submissió a Déu, aquest no serà acceptat per Déu, ni per nosaltres. Aquest no serà, doncs acceptat per Déu, ni per nosaltres” (3:85). Sembla que negaria la possibilitat de la pluralitat religiosa i del diàleg interreligiós. Aspectes no qüestionats per la majoria de comunitats musulmanes a Occident perquè, gràcies al seu reconeixement com a valor social, els permet viure en naturalitat la seva fe. Així, des de la pràctica, les comunitats musulmanes han donat més pes a altres textos com per exemple “si el teu Senyor hagués volgut, tots els qui viuen sobre la terra hi haurien cregut, tots. Però tu (profeta) no pots forçar i fer que la gent sigui creient” (10:99). Gràcies a la intuïció de molts musulmans, el pluralisme religiós  és possible precisament perquè la hermenèutica pràctica ha facilitat unes interpretacions de l’Alcorà i de la Sunna que faciliten la convivència i les relacions humanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada