dilluns, 10 de febrer de 2020

L'obligació del turbant

Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre: “El califat: història política de l'Islam”

Entre els segles X i XII, diversos ulemes a Andalusia van constatar amb consternació que moltes dones lliures de les ciutats anaven en els espais públics sense vel. El mateix fenomen s’observà en algunes parts del Magreb abans de l’arribada dels almohades (1130-1269). És el cas, per exemple, de les dones i les filles dels caps almoràvits (1040-1147).

Les grans vicissituds viscudes pel món musulmà durant la Baixa Edat Mitjana i al llarg de l’època moderna, especialment l’aparició de potències turco-mongoles com els otomans (1291-1924) es poden observar fàcilment en la vestimenta. A mesura que sorgeixen noves tendències, d’altres desapareixen. Però dues institucions no desapareixeran: el turbant i el vel. Si bé la primera es manté com a marca de distinció social, especialment per a les elits politico-religioses (així, els suposats descendents del profeta sunnita es vesteixen de verd i els xiïtes de negre), el segon, reflecteix la submissió - per no dir objectivació - del sexe més just, almenys a l’espai públic.

Al segle XIX, l’aparició de la modernitat en l’escena musulmana provocà profunds trastorns. Per compensar el retard, algunes de les elits promogueren idees i pràctiques occidentals. Una gran víctima d’aquest procés fou el turbant. Aquest fou abandonat gradualment per les classes dirigents, i perdé terreny a favor d'altres formes, en particular el fez (tarbouch) en molts països musulmans. Aquesta dinàmica es va accelerar al llarg del segle XX, a mesura que avançava la modernització. El turbant, que era l'emblema de l'Islam, quedà reduït, amb algunes excepcions, només un element de la tradició vestimentària nacional i fins i tot del folklore. Només alguns grups islamistes radicals, com Al-Qaeda i Daesh, encara el veuen com una insígnia religiosa. Per la seva banda, la qüestió del vel esdevingué cabdal. Els defensors de la modernitat volien a tota costa millorar la condició de la dona. Durant la segona meitat del segle XIX i a principis del XX, els debats giraren al voltant del tancament i el vel complet, com il·lustren els escrits de Qasim Amin (1863-1908). Malgrat la resistència ferotge dels conservadors, es va fer avançar lleugerament.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada