Respectar el dret al dolor

Algunes de les imatges entorn a l’accident de l’avió de Germanwings m’han fet reflexionar sobre els límits que han de tenir tota cobertura informativa. No s’hi val tot per tenir per audiència i quota de pantalla. Hi ha un dret a la intimitat que els periodistes no poden traspassar. M’ha incomodat enormement l’agressivitat mostrada per alguns periodistes per tal de tenir imatges colpidores del dolor dels familiars de les víctimes de l’accident. Ho trobo una obscenitat. Considero que en aquests moments cal respectar al màxim el dolor de les famílies i perquè aquest no és notícia. El sofriment per la pèrdua d’una persona estimada no mereix la cobertura informativa donada per alguns medis. Aquests, en aquests moments, el record o  l’evocació de la persona perduda l’han mostrat com una narrativa que persegueix tenir notorietat. El bon periodisme és una altra cosa, ha de saber transmetre amb cura i atenció els sentiments dels afectats i generar comunió en el dolor. En cap cas té sentit banalitzar aquests sentiments amb preguntes fútils i vanes. Això no és ni periodisme ni informació.

És bo recordar el que diu el codi deontològic del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Els periodistes catalans aprovaren l’any 1992 aquest codi com a instrument per a la defensa d'uns mitjans de comunicació lliures i responsables, en el marc d'una societat plural i democràtica. En el seu punt novè “respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i malaltia i en casos o esdeveniments que generin situacions d'aflicció o dolor, evitant la intromissió gratuïta i les especulacions innecessàries sobre els seus sentiments i circumstàncies, especialment quan les persones afectades ho explicitin”. Ahir, tinc la impressió que alguns informadors, no segueixen aquest codi. Com tampoc respecten els principis constitucionals. Dins dels drets fonamentals la Constitució preveu, en el seu article 18.1 “es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge”. Aquest dret està ordenat abans de del dret a la llibertat d’informació que està regulada en l’article 20, la qual cosa senyala una certa rellevància de pes d’aquests drets.

Aquesta situació és greu i preocupant. Dóna la impressió que existeixen uns determinats mitjans de comunicació que sacrifiquen el dret a la intimitat per tenir més audiència. Sembla que tot  valgui per una quota de pantalla. Com en altres situacions, malgrat el que diguin les normes bàsiques de convivència, han de ser els propis periodistes com els seus editors els que regulin els seus comportaments. Per més que hi hagi una protecció normativa ha de ser l’ètica personal la que actuï a favor del respecte de la intimitat. Veient les imatges d’ahir, hom suggeriria a la policia que adoptessin unes mesures més efectiva de protecció a la intimitat que evitessin als informadors abraonar-se immisericordiosament sobre els familiars perseguint-los a la carrera pels passadissos de l’aeroport o pressionant-los per declarar en uns moments que sobren les paraules. He trobat exemplar el comportament de la gendarmeria francesa i els policies alemanys impedint l’accés dels periodistes als familiars de les víctimes. En aquests moments, s’agreixen aquestes actituds.