He tingut l’oportunitat, tot un privilegi, de participar en un recés organitzat per la Fundació Centesimus Annus i dirigit per l’arquebisbe Carlo Maria Celli (President del Pontifici Consell de les Comunicacions Socials) i el bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull. El tema de l’encontre era contemplar, meditar i entreveure propostes de compromís personal en l’àmbit social. Entre altres coses, algunes de les quals espero comentar en els propers dies, s’ha parlat del risc que poden tenir alguns cristians de ser ingenus alhora d’entendre la projecció social de l’església. Per il·lustrar aquesta qüestió l’arquebisbe Celli ha tret a col·lació les recents paraules del cantant italià Adriano Cellentano demanant el tancament d’alguns medis de l’església del seu país perquè no parlen prou del Paradís. Segons el cantant, aquests medis dediquen masses planes a parlar de temes polítics.
Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.
Monsenyor Celli ha reconegut que Celentano potser tenia raó, perquè cal parlar més de Déu, però també cal fer referència a les qüestions socials. La fe madura transita de la contemplació de Déu a l’acció social formant una sola unitat que deriva de l’amor entès com a Àgape. La narració evangèlica de la Transfiguració serveix per il·lustrar aquesta doble dimensió de la fe. Jesús se’n porta a tres deixebles a una muntanya alta. Allí, una ombra de núvol, símbol de la presència de Déu, els envolta. Llavors es sent la veu de Déu que revela qui és Jesús. És un moment d’intensa vivència interior del misteri diví que s’apropa a l’experiència dels deixebles. Quant aquest es troben embadalits en la seva experiència apareix Jesús sol. Llavors l’evangelista relata “mentre baixaven de la muntanya”. Es de suposar que el mateix Jesús convidà a emprendre el camí de tornada. La baixada de la muntanya, lloc on la tradició bíblica situa la revelació de Déu, s’ha d’interpretar com el retorn al món a continuar, a través de la caritat, l’experiència interior del trobament amb Déu. El descens és el caminar de la humanitat per situar l’experiència espiritual en la història. Per això, tota paraula sobre Déu, és també la proclamació del seu amor i, gràcies a Jesús que és l’amor de Déu encarnat en la història, el testimoni de la caritat obrant a favor de la justícia i de la dignitat humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada