dimarts, 30 de juliol de 2013

Cristianisme de presència i mediació


Si Déu és amor, si l’estimar és el nou manament és lògic preguntar-me ¿cóm testimoniar l'amor de Déu?, ¿com ser testimoni d’aquest amor al proïsme?. Aquest qüestió ha estat el centre de moltes reflexions entre els catòlics. Sempre s’han evidenciat dues visions que porten a dos models complementaris sobre com entendre aquest testimoniatge i confessió de la fe en la societat contemporània: cristianisme de presència o de mediació. La comprensió d’aquests dos models parteix de les aportacions del concili Vaticà II i la seva reinterpretació en el pensament de Joan Pau II.

El Concili Vaticà II posà l'Església al servei del Món. Els pares conciliars abandonaren tot intent de crear institucions de contrapoder social i d'entendre la presència de l'Església en el Món només a partir de la presència organitzada dels cristians. Aquest canvi d'actitud incidí sobre els moviments cristians. Molts optaren per concretar la presència dels cristians en el món a través de la mediació en les institucions socials a on es desenvolupa la història humana. Aquest estil superava el esquemes pre-conciliars de la presència militant cristiana com a preàmbul de la cristiandat. Així el temps postconciliar estigué presidit per la primacia de la mediació sobre la presència. Els cristians de la mediació,  des de la seva fidelitat als ideals conciliars, proclamaven el valor del pluralisme d'opcions socials i polítiques dels catòlics, justificades  a partir del discerniment personal. Pels cristians de la mediació la l'Església catòlica ha d’estar en el món com al caminar de Jesús amb els deixebles d'Emaús (Lc 24,13-35). Jesús acompanyà i transità amb els seus deixebles per un camí històric concret, que a més era el que ells havien emprés: "Jesús en persona se'ls acostà i es va posar a caminar amb ells".

El llarg pontificat de Joan Pau II participà de la incredulitat dels apòstols i proposà el model anomenat de presència. Es tractava d’un model diferent al proposat pel Concili. El papa polonés, probablement influenciat pel model particular de l’Església catòlica en el seu país, tornava a proposar característiques de cristiandat a partir de l'acció, en la ciutat secular, de moviments concrets ben determinats encaminats a formular una cultura catòlica capaç de superar la decadència moral i espiritual de l'Occident. Convençuts de que el ressorgiment de nous populismes podrien propiciar una religiositat de masses que potencies l’hegemonia del catolicisme sobre altres cosmovisions. La combinació intensa de sentiments i emocions, junt amb una pastoral fortament arrelada en les grans mobilitzacions eren les estratègies que havien de conduir a una nova revifalla del catolicisme en la societat post secular.

Cap dels dos models, per si sols ha estat suficient per recuperar l’interès social per la religió. Ara, amb perspectiva, hom pot pensar que no es tracta de dos model alternatius sinó dos maneres d’entendre una mateixa manera de testimoniar la fe. Per això, un dels reptes de la nova evangelització és trobar una integració entre aquestes dues comprensions del testimoniatge de la fe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada