Amb la crisi de l'Estat del
Benestar com a conseqüència de la globalització de l’economia i amb la
mundialització cultural, no s’han esgotat únicament els paradigmes
sòcio-econòmics que havien conformat tota una època, sinó que també s’han
qüestionat els valors culturals propis del pensament modern. Vivim immersos en
un temps de canvi històric profund. Assistim al naixement d'un nou paradigma de
civilització, que encara no sabem com anomenar. Aquesta nova situació transforma els paràmetres
culturals a través dels quals els cristians expressàvem i celebràvem la fe. Es
una nova situació que obra pas a una vivència inèdita, molt diferent a la
viscuda quan l'experiència cristiana hagué de repensar-se a la llum del procés
de secularització. En aquells moments hi havia el convenciment de que la
religió, desemmascarada per la raó de l'home modern, deixaria d’ésser un
fenòmen majoritari. Amb la perspectiva del temps, això no ha succeït.
La creença de la
irreversibilitat de la privatització de la fe i la irrelevància de la paraula
creient, es coneix una represa del sentiment religiós i de l'àmbit sacral. Les
manifestacions religioses tornen a buscar una projecció social. Aquests són,
entre d'altres, alguns dels signes de la postmodernitat o de la
postsecularització. El nou context cultural obliga a una reformulació de la fe.
Una de les qüestions que ha despertat, darrerament, un debat rellevant fa
referència a cóm ha d'ésser la presència pública dels cristians i de l'Església
en el món. En aquest debat la única important coincidència entre les diferents
opinions es refereix a la necessitat de cercar una altre estil de presència,
però en les formes concretes les discrepàncies són múltiples i contraposades.
Perquè darrera d'aquests criteris hi han diverses concepcions sobre el que és
l'Església i quína ha d'ésser la seva relació amb el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada