dimarts, 21 de maig de 2013

Testimoniar la fe en la societat postsecular


Amb la crisi de l'Estat del Benestar com a conseqüència de la globalització de l’economia i amb la mundialització cultural, no s’han esgotat únicament els paradigmes sòcio-econòmics que havien conformat tota una època, sinó que també s’han qüestionat els valors culturals propis del pensament modern. Vivim immersos en un temps de canvi històric profund. Assistim al naixement d'un nou paradigma de civilització, que encara no sabem com anomenar. Aquesta  nova situació transforma els paràmetres culturals a través dels quals els cristians expressàvem i celebràvem la fe. Es una nova situació que obra pas a una vivència inèdita, molt diferent a la viscuda quan l'experiència cristiana hagué de repensar-se a la llum del procés de secularització. En aquells moments hi havia el convenciment de que la religió, desemmascarada per la raó de l'home modern, deixaria d’ésser un fenòmen majoritari. Amb la perspectiva del temps, això no ha succeït.


La creença de la irreversibilitat de la privatització de la fe i la irrelevància de la paraula creient, es coneix una represa del sentiment religiós i de l'àmbit sacral. Les manifestacions religioses tornen a buscar una projecció social. Aquests són, entre d'altres, alguns dels signes de la postmodernitat o de la postsecularització. El nou context cultural obliga a una reformulació de la fe. Una de les qüestions que ha despertat, darrerament, un debat rellevant fa referència a cóm ha d'ésser la presència pública dels cristians i de l'Església en el món. En aquest debat la única important coincidència entre les diferents opinions es refereix a la necessitat de cercar una altre estil de presència, però en les formes concretes les discrepàncies són múltiples i contraposades. Perquè darrera d'aquests criteris hi han diverses concepcions sobre el que és l'Església i quína ha d'ésser la seva relació amb el món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada