dilluns, 25 de febrer de 2013

Classes mitjanes espantades


Fa poc, una crònica periodística va recordar-me les anàlisis de William Reich sobre les condicions de l’ascensió del nazisme. La lectura de textos i interpretacions conegudes m’evocà vells fantasmes que creia superats. Penseva que l’anàlisi de Reich era bo pel seu moment però que avui, en una societat  que té memòria de la seva història recent, els camins de la barbàrie del nazisme estaven barrats i ben barrats per la raó. Una nova lectura de les reflexions de Reich m’inquietà enormement perquè he anat comprovant que el seu raonament contextualitzat al primer terç del segle XX és perfectament adaptable a la situació actual.

Avui he viscut una situació que ha confirmat la meva sospita. Una persona, de bona professió d'exercici lliberal, al comentar-li la situació política actual m’ha comentat que li feia fàstic i m’ha afegit ràpidament que això incidia negativament en la societat i perjudicava greument a les “classes mitjanes” que, segons el seu parer, són les grans perjudicades de l’actual crisi. Quan li he dit que fora de les classes mitjanes hi ha forces persones que s’ho estan passant molt malament: aturats, desnonats, joves sense futur, gent gran, etc... la seva resposta ha estat contundent i s’ha reafirmat que són les classes mtijanes les grans damnificades. No he seguit la conversa, però m’he quedat preocupat ja que sempre havia suposat que les classes mitjanes eren les il·lustrades i les millors preparades per avaluar justament les causes de les injustícies socials.

Si l’opinió d’aquest professional lliberal és representativa del pensament d’un grup social lamentablement les intuïcions de Reich poden ser avui novament certes. Segons ell les classes mitjanes alemanyes, després de la crisi del 29 i agitades per un elevat atur adoptaren tres comportaments claus: por al seu canvi d'estrat social, identificat com perdre la feina i pensar que no hi havia futur pels seus fills; prendre la iniciativa política de buscar un lideratge fort i unificador; i la creació d’uns ideals abstractes (nació, família, dignitat, religió, etc...) presentats amb força càrrega emocional amb capacitat de mobilització amb tanta intensitat que generava forts refusos: fòbies, rancúnies i odis. Un cop trobat el líder, tal com es narra molt bé a l’obra Adreça desconeguda només calgué activar els sentiments i mobilitzar els ideals polítics. El nazisme fou la resposta a una classe mitja espantada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada