dijous, 27 de febrer de 2014

L'ànima d'un piano

Per necessitat de reduir l’espai vital he hagut de desprendre’m d’un petit piano de paret. Segons els experts no era res de l’altra món, però era el piano que havíem tingut a casa durant anys. Des de feia uns quants anys omplia seriosament un pany de paret del que havia estat l’habitació de la meva filla. La petita de la família. Ara ja tota una doneta. Després d’intentar vendre el piano no he trobat cap comprador. Perquè el temps m’apressava no he tingut més alternativa que regalar-lo. Pensava que seria complicat trobar qui el volgués, però no ha estat així. Un bon amic capellà, animador de múltiples iniciatives socials de solidaritat amb els marginats i exclosos, ha trobat una família que té una filla que estudia piano amb entusiasme i no té prou recursos per comprar-ne un. La meva decisió ha estat ràpida. Aquesta nena tenia tots els mèrits en el meu cor per acollir el meu piano. ¿Per què?. Podria estimar-lo. El gran argument que m’ha ajudat a decidir era que la nena desitjava tenir un piano per aprendre. Aquest acolliment càlid és el que m’ha fet decidir, doncs sé que el desig aporta calidesa.


M’agrada que el piano en el que la meva filla practicà hores i hores fins avorrir-lo serveixi ara per satisfer les expectatives d’una altre nena. Si hagués trobat un comprador qualsevol, ben segur que n’hauria tret un petit rèdit econòmic, però el meu piano hauria estat un instrument sense ànima. Ara, anys després de que el comprés, aquest objecte de so anirà a una família que, sense masses recursos, tenen la sensibilitat musical i propicien que la seva filla gaudeixi tocant-lo. Tenen set d’aprendre música. Què bo. Sé que el piano estarà en bones mans. I després de uns quants anys de silenci, les seves notes podran ser motiu de joia. La mateixa que tenia jo quan, em seia discretament al darrera de la porta i escoltava en silenci compungit a la meva filla, després d’una petita greu infermetat, tornava a intentar tocar els exercicis de Bach. Eren moments emocionants al sentir que aquella música tornava a omplir d’alegria una casa que s’havia quedat emmudida i perplexa per una malaltia sense sentit i nom. Aquells moments foren impagables perquè eren intensos, plens de sensacions, i encara perduren en el meu cor. Espero que tots aquests sentiments hagin quedat integrats en l’ànima que tot piano deu tenir. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada