dimarts, 11 de febrer de 2014

2014, la devolució

La comunitat benedictina de Santa Maria de Montserrat cada matí en abans de la pregària de matines recorda els monjos que, des dels inicis de la vida monàstica en aquest monestir, han mort en la data del dia. Aquesta evocació vincula el present com herència d’una història passada que ha teixit les arrels que han fet possible haver arribat a fins l’actualitat. Amb aquest gest es celebra que el present pot ser encarnació de les esperances viscudes en el passat. És així com se’ns recorda que aquest present, segons el que fem nosaltres, pot prefigurar la resurrecció del sofriment dels que han precedit. Sempre he cregut que les persones hem de fer aquest exercici. Perquè així valorem el que som com herència d’un passat i tenim la responsabilitat de demostrar que la seva existència no ha estat en va. El mateix haurien de fer els pobles. El record evocatiu fa perviure les arrels que donen sentit la identitat. No hem d’amargar qui som i perquè som. No hem de dissimular que som el que som, perquè altres han viscut per nosaltres fossim.

El debat sobiranista ha recuperat amb força aquesta dimensió dels catalans. Catalunya existeix molt abans de la Constitució del 1978. El que som, ho som perquè venim de lluny; de molt lluny. Els crítics al procés sobiranista pretenen fer-nos creure que la realitat política d’avui és d’abans d’ahir i existeix gràcies a la generositat política dels qui, per reparar el parèntesi històric del franquisme, restauraren la legitimitat de la Generalitat republicana. Però, si tot s’acabés aquí, la pregunta a formular-nos és ¿d’on venia la legitimitat de la Generalitat?, ¿sorgia del no res o era la continuïtat d’un llegat del passat?¿quan neix la institució d’autogovern dels catalans?.


La pregunta és incòmode perquè, mirant el passat per aprendre d’ell per entendre el present, els catalans ens adonem que les institucions polítiques de govern de Catalunya provenen de temps immemorial. D’uns temps en els quals el que avui anomenem Espanya no existia. Temps en el qual els comtats catalans prengueren consciència de la seva identitat i la defensaren, primer com afirmació de la voluntat de ser una realitat sobirana, i després contra les pretensions d’altres reialmes, entre ells Castella d’anular la seva existència. Finalment, allò que havia estat un objectiu manifestat de la corona de Castella de crear un estat modern anomenat Espanya, s’imposà per la força de les armes el 1714. Aquesta data significa l’anulació dels drets sobirans dels catalans. El decret de Nova Planta, resultat d’una imposició dels vencedors als catalans, anul·là els drets polítics històrics dels catalans. 1714 representa l’assimilació integradora de Catalunya a Espanya per la força. Ara, tres-cents anys després, els catalans prenem consciència de que es temps per retornar els drets perduts. Ara, tres anys després, és el moment d’afrontar la devolució dels drets perduts i a partir d’aquest reconeixement, els catalans podrien decidir com relacionar-se, des de la seva singularitat política sobirana, amb els altres estats i nacions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada