dimarts, 25 de febrer de 2014

Pataria


En moments de turbulències polítiques extremes i elevada incertesa social reconforta veure que cap generació és la primera en escriure la història. Abans de cada època, sempre hi ha hagut altres persones que han transitat per camins similars encara que en diferents temps històrics. En l’actual conjuntura, tant política com eclesial, es útil l’analogia que es pot establir amb el moviment de la Pataria. Aquest fou un moviment popular nascut a Milà que qüestionà el nomenament de l’arquebisbe d’aquella ciutat Guido de Velate (1045) noble milanès incondicional de l’emperador alemany Enric III. A més de la seva fidelitat a un poder polític de fora, aquest arquebisbe s’oposà durament al moviment reformista de l’època que es concretà després amb la Reforma Gregoriana.

Guido de Velate, l’arquebisbe objecte de les crítiques de la Pataria, defensava la supremacia dels interessos polítics en els nomenaments episcopals. Considerava necessària que l’autoritat del poder imperial prevalgués sobre l’espiritual del Papa; a més justificava l’ús arbitrari, en benefici propi, de les rendes eclesiàstiques. Aquesta situació propicià l’aparició d’un important malestar social i espiritual dels laics milanesos que, organitzats en el moviment de la Pataria, organitzaren un rebel·lió contra el seu arquebisbe acusant-lo de simonia i d’afavorir la corrupció de l’alt clergat.

El moviment opositor a l’arquebisbe expressava els sentiments de la naixent burgesia milanesa de voler protagonista del seu esdevenir històric. Es pot considerar que aquest moviment tenia un component religiós i polític, democràtic i social. La majoria de membres de la Pataria, després de veure la poca sensibilitat que la jerarquia eclesiàstica, bàsicament el papa Urbà II, manifestaren les seves simpaties amb el moviment dels càtars. Al final, el papa Luci III, 1185, perseguí als patarini els quals havien estat condemnat com heretges l’any 1184 en el concili de Verona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada