La tendresa revolucionària - II

(continuació de la homilia de Nadal del papa Francesc)

Aquesta nit, el que no tenia lloc per néixer és anunciat a aquells que no tenien lloc a les taules ni als carrers de la ciutat. Els pastors són els primers destinataris d'aquesta bona notícia. Per la seva ofici, eren homes i dones que havien de viure al marge de la societat. Les condicions de vida que portaven, els llocs en els quals eren obligats a estar, els impedien practicar totes les prescripcions rituals de purificació religiosa i, per tant, eren considerats impurs. La seva pell, les seves vestimentes, la seva olor, la seva manera de parlar, el seu origen els delatava. Tot en ells generava desconfiança. Homes i dones dels quals calia allunyar-se, als quals témer; se'ls considerava pagans entre els creients, pecadors entre els justos, estrangers entre els ciutadans. A ells (pagans, pecadors i estrangers) l'àngel els diu: «No tingueu por, perquè els porto una bona notícia, una gran alegria per a tot el poble: Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor »(Lc 2,10-11).

Aquesta és l'alegria que aquesta nit estem convidats a compartir, a celebrar i a anunciar. L'alegria amb la que a nosaltres, pagans, pecadors i estrangers Déu ens va abraçar en la seva infinita misericòrdia i ens impulsa a fer el mateix.

La fe d'aquella nit ens mou a reconèixer Déu present en totes les situacions en què ho crèiem absent. Ell està en el visitant indiscret, tantes vegades irreconeixible, que camina per les nostres ciutats, en els nostres barris, viatjant en els nostres metres, colpejant les nostres portes.

I aquesta mateixa fe ens impulsa a donar espai a una nova imaginació social, a no tenir por a assajar noves formes de relació on ningú hagi de sentir que en aquesta terra no té lloc. Nadal és temps per transformar la força de la por a força de la caritat, en força per a una nova imaginació de la caritat. La caritat que no es conforma ni naturalitza la injustícia sinó que s'anima, enmig de tensions i conflictes, a ser «casa del pa», terra d'hospitalitat. Ens ho recordava sant Joan Pau II: «No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! »(Homilia en la Missa d'inici de Pontificat 22 octubre 1978)

En el nen de Betlem, Déu surt al nostre encontre per fer-nos protagonistes de la vida que ens envolta. S'ofereix perquè ho prenguem en braços, perquè l’alcem i abracem. Perquè en ell no tinguem por de prendre en braços, alçar i abraçar l'assedegat, al foraster, al nu, al malalt, al pres (cf. Mt 25,35-36). «No tingueu por! Obriu, més encara, obriu de bat a bat les portes a Crist! ». En aquest nen, Déu ens convida a fer-nos càrrec de l'esperança. Ens convida a fer-nos sentinelles de tants que han sucumbit sota el pes d'aquesta desolació que neix en trobar tantes portes tancades. En aquest Nen, Déu ens fa protagonistes del seu hospitalitat. Commoguts per l'alegria del do, petit Nen de Betlem, et demanem que el teu plor desperti la nostra indiferència, obriu els nostres ulls davant el que pateix. Que la teva tendresa desperti la nostra sensibilitat i ens mogui a saber-nos convidats a reconèixer-te en tots aquells que arriben a les nostres ciutats, a les nostres històries, a les nostres vides. Que la teva tendresa revolucionària ens convenci a sentir-nos convidats, a fer-nos càrrec de l'esperança i de la tendresa dels nostres pobles