Vivim en temps d’espera del Nadal
que és a prop. Mentrestant podem reflexionar pausadament sobre el sentit
d’aquesta festa. Som persones que esperem la salvació. El nostre temps està ple
d’injustícies i confiem que vindran temps millors en els quals les nostres
penes seran vençudes i les nostres esperances realitzades. Esperem l’encarnació
d’un Déu que assumeix la nostra situació. “Sigueu
valents, no tingueu por ! Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la
paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar” (Is 35,4)
Estem caminant vers el Nadal. En el camí sentim anuncis
de fets extraordinaris. Els profetes presenten el temps futurs com moments de
capgirament. Els plors esdevindran rialles perquè ens ve l’anunci joiós de la
capacitat salvadora de l’amor encarnat. Mentre caminem, podem meditar en com
ser testimonis d’aquest amor. “Obriu en
el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu.
S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, la serrada
es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall. Llavors apareixerà la
glòria del Senyor i la veurà tothom alhora”. (Is 40, 3-5)
Hem de viure esperançats perquè
sabem que Déu és a prop i confiem en la fraternitat humana. L’amor acompanya i
fa lleugera la vida quan es torça i costa entendre-la. Hem de fiar-nos de l’amor,
el que tenim i el que ens tenen. “La seva
intel·ligència és immensa. Dóna noves forces als qui estan rendits, i els
dèbils, els fa robustos. Els qui es fien del Senyor cobren noves forces, alcen
el vol com les àguiles, caminen sense cansar-se, corren sense extenuar-se”. (Is
40,29.31)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada