Els dissabte passat en el suplement literari del diari
El Pais, Babelia, el científic i pensador Jorge Wagensberg publicà una sèrie d’aforismes
sobre la mort. El que feia el número set deia: “Un s’acaba de morir del tot quan es mor la darrera persona que l’ha
conegut viu”. Reconec que vaig estar una estona pensant en el sentit últim d’aquesta
frase. En una primera lectura sembla ben evident quin és el seu sentit. La vida
d’un individu es perllonga en el record d’aquells que el conegueren, però quan
es mor al darrer d’aquests es pot considerar que s’ha acabat definitivament la vida
del primer perquè no hi ha record viu.
Aquest aforisme es pot complementar amb un altre que
opera en sentit contrari: “Sempre que
algú rememora a una persona desapareguda aquesta es fa present de nou i reviu
en el record ”. L’experiència humana fa evident que l’evocació de la
memòria dels difunts, a més d’un acte de respecte, és una manera de compartir en
vida el seu record. Fent-ho es crea una evocació que revivifica els absents apropant-los
a la vida quotidiana. Sempre m’ha impressionat l’evocació que les comunitats monàstiques
fan, en els seus actes religiosos, de les persones que els han precedit en la
vida. He trobat aquest gest com un manera de sentir-se en comunió espiritual més
enllà de la pròpia materialitat de la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada