dimecres, 22 de febrer de 2017

Muhajiruns i ansars, cadascun al seu aire

La mort de Mahoma plantejà un seriós desafiament a la primitiva comunitat de creients en l’islam. Fins i tot, alguns no creien que hagués mort el màxim líder dels musulmans. Un d’ells, Umar al Jattab, que fou escollit dos anys després, líder dels musulmans, amenaçà en matar a qui digués que Muhàmmad estava mort. La seva desaparició evidencià que el seu lideratge no podia ser heretat ni estava calculat que fer després de la seva mort. No estava prevista  una cadena de comandament que permetés clarificar qui havia de ser el successor de Muhàmmad. No hi ha indicis en la tradició musulmana que Muhàmmad hagués insinuat qui podia ser el seu successor, ni cap suggeriment de quin mecanisme s’havia d’articular per designar-lo, ni l’Alcorà donava cap posta de com fer-ho. Si bé en vida de Muhàmmad la comunitat creient estava unida entorn del lideratge fort, després de la seva mort afloraren les diverses tensions fins aquells moments ben contingudes.


Una d’elles fou la tensió existent entre les tribus mequesos dels Aws i els Khàzraj; l’altra era la rivalitat, no sempre dissimulada i no pacífica, entre els muhajirun, els immigrants, i els ansar, els medinesos que els acolliren a Yatrib; i els ressentiments i retrets entre els primers conversos a l’islam i els coraixís conversos de darrera hora, quan veieren que els musulmans conqueriren La Meca. A més, la desaparició de Muhàmmad feu evidents la inestabilitat dels acords establerts amb algunes tribus de la Península Aràbiga que, davant la desaparició del líder, ara es sentien descompromeses, especialment en sostenir econòmicament, mitjançant taxes, a la comunitat musulmana. Aquesta situació conflictiva desestabilitzà profundament la comunitat musulmana i la situà enfront d’una divisió, tan profunda que els coraixís de Medina estigueren a punt d’escollir, per la seva part, un líder propi i els ansar un altre. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada