L’altre dia, el professor Emili Lladó afirmava que estàvem en la III Guerra Mundial. No sé exactament el que volia dir. No sé si hem entrat en la III Guerra Mundial ja que no em consta que s’hagi fet cap declaració formal de conflicte bèl·lic per part dels països sobirans; però si que es viu un conflicte obert per part de les forces ocultes del Mercat. La crisi econòmica, amb l’espoli especulatiu està deixant sense defenses a molts països europeus. Mentrestant algunes potències contemplen per omissió la fi de l’economia de la zona euro i al seu triomf com a potències econòmiques. A la fi d’aquesta gran crisi només restarà incòlume algunes poques economies, entre les quals penso que destacarà l’economia alemanya dins d’un mar de països governats per tecnòcrates a imatge del que ara succeeix a Brussel·les enfront de la sobirania dels estats de la Unió
L’economia alemanya es resisteix durament a que les institucions europees, construïdes sobre la base de transferència de sobirania els estat membres de la Unió Europea, intervinguin més proactivaent per evitar l’enfonsament d’alguns països. Mentre la crisi s’agreuja i s’abat despietadament sobre les economies més febles, els poders europeus miren cap un altre lloc. No hi ha una política europea per defensar als països febles dels atacs dels voltors especulatius. Dona la impressió que alguns alemanys són poc sensibles a les crisis d’altres països, i que només es mouen per cobrar els interessos que els deuen. Sempre han fet igual. Ara, poca gent se’n recorda que l’espurna que encengué el conflicte dels Balcans fou el ràpid reconeixement diplomàtic de Croàcia per part d’Alemanya. Amb aquesta decisió aquest país obri un nou mercat, però esperonà un conflicte terrible. Ara, la industrial alemanya és la gran beneficiada de la crisi econòmica, al igual que les grans corporacions que retenen i maniobren els grans fons d’inversió.
Al final de tot, quan ja no ens quedi més alè per pensar que es possible un món diferent, més just i solidari, dins de la desolació general només sobresortiran alguns pocs països. La resta de països, estaran tan febles i exhaustes per la derrota que difícilment podran arribar a pensar que el futur pot ser millor que la crua realitat.
L’economia alemanya es resisteix durament a que les institucions europees, construïdes sobre la base de transferència de sobirania els estat membres de la Unió Europea, intervinguin més proactivaent per evitar l’enfonsament d’alguns països. Mentre la crisi s’agreuja i s’abat despietadament sobre les economies més febles, els poders europeus miren cap un altre lloc. No hi ha una política europea per defensar als països febles dels atacs dels voltors especulatius. Dona la impressió que alguns alemanys són poc sensibles a les crisis d’altres països, i que només es mouen per cobrar els interessos que els deuen. Sempre han fet igual. Ara, poca gent se’n recorda que l’espurna que encengué el conflicte dels Balcans fou el ràpid reconeixement diplomàtic de Croàcia per part d’Alemanya. Amb aquesta decisió aquest país obri un nou mercat, però esperonà un conflicte terrible. Ara, la industrial alemanya és la gran beneficiada de la crisi econòmica, al igual que les grans corporacions que retenen i maniobren els grans fons d’inversió.
Al final de tot, quan ja no ens quedi més alè per pensar que es possible un món diferent, més just i solidari, dins de la desolació general només sobresortiran alguns pocs països. La resta de països, estaran tan febles i exhaustes per la derrota que difícilment podran arribar a pensar que el futur pot ser millor que la crua realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada