Crec que la situació de crisi extrema del nostre país justifica prendre mesures dures i impopulars. No es d’esperar que aquestes siguin compreses i compartides pels afectats. Però, la bona governança aporta algunes idees que permeten gestionar millor aquestes crisis. Són recomanacions bastant elementals per entendre com es pot liderar un situació crítica.
La primera és que algú lideri la situació. Contra la imatge habitual del lideratge entés com a capdavanter, ara cal un lideratge amb capacitat de situar a les persones davant dels seus problemes. Per això, no perd tota la confiança com a líder qui ha estat amagant, ocultant o negant l’existència d’una crisi. L’optimisme il·limitat és una manipulació de realitat.
La segona condició establir una connexió emocional entre qui ha de liderar l’aplicació de les mesures i els afectats. La posta en pràctica no es pot percebre com una imposició sense cap mena de negociació.
La tercera condició és la participació. Les millors solucions per resoldre la situació de crisi han d’emergir de les complicitats socials. No poden ser el resultat d’un disseny abstracte mancat de consens social. La dimensió participativa és molt necessària en una situació en la qual, per les característiques de l’Estat espanyol, les dinàmiques autonòmiques per resoldre els problemes no han de ser necessàriament coincidents amb les visions emanades des de Madrid. Aquesta participació, que en cap cas s’ha de confondre en consultes directes o coses per l’estil, ha de pensar-se en clau de creació de consens alhora de construir les alternatives. La consulta als agents socials, per exemple, ha de ser sempre pre i no post.
La quarta condició és la percepció d’equitat. Les persones afectades per una crisi han de percebre que les solucions proposades són, no només justes, sinó equitatives. De tal manera que els sacrificis es reparteixen amb equitat.
La quinta consideració afecta a la pertinència i consistència de les solucions. Aquestes han de generar consens sobre la seva idoneïtat per resoldre el problema i no ser una simple mesura desconnectada d’altres que s’intueixen més necessàries.
La sexta consideració està relacionada amb el punt d’honor (verguenza torera) que han de tenir les persones que tenen responsabilitats econòmiques alhora de demanar als altres sacrificis. Per evitar-me comentaris i estimular la implicació del lector a continuació reprodueixo el quadre de sous en milers d’euros que perceben els directius de les impreses que cotitzen al IBEX 35. La notícia fou publicada pel diari El Pais del diumenge 16 de maig del 2010.
La setena condició és que els líders han de tenir la virtut de saber proposar, a més de solucions tècniques, propostes de valors que donin consistència a les mesures adoptades. Sobretot sabent parlar d’aquells valors sòlits que permeten construir una nova ètica per l’activitat econòmica.
La vuitena condició és transmetre que es lidera al front d’un equip on cadascú té un paper i assumeix un protagonisme. No és pertinent comunica la sensació de que l’equip és feble i la informació no corra fluïda en el seu interior perquè els que decideixen estan en un altre lloc.
La novena condició està relacionada amb la capacitat preventiva i holística de l’acció de govern. Això comporta explicar, no només quin és l’horitzó que es vol assolir sinó també el conjunt de mesures que permeten anar-hi. Però el que no és pot fer és anar decidint a midaque els vents dels esdeveniments es manifesten. La sortida de la crisi no és una novel·la per entregues.
Finalment, la desena condició té a veure amb la capacitat de crear aliances i liderar més enllà d’un espai polític. Les xarxes, no només són socials, sinó també territorials i entre països. Deixar l’oportunitat d’assumir aquest lideratge o no evitar que altres països, teòricament compromesos en polítiques compartides, prenguin mesures unilaterals és un fracàs en el lideratge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada