Segons els experts, la crisi econòmica i financera dels darrers anys és també una crisi política. Des de fa temps, el sistema econòmic s’ha anat allunyant del control polític fins quedar-ne totalment al marge. Ha estat bàsicament una omissió o un relaxament del poder polític davant del poder econòmic. La total absència de control polític ha creat un mercat delitós de guanys abusius i convençut de la seva autonomia il·limitada. Però quan les tornes han anat malament, llavors els mercaders han reclamat l’ajuda política per salvar les seves naus especulatives. Tot un despropòsit i tota una declaració del model econòmic de la nova modernitat.
La recerca d’una sortida de la crisi està albirant uns efectes inesperats. Les solucions adoptades a Grècia a Itàlia ho confirmen: la fi de la política i l’inici d’uns temps tecnocràtics. Estem assistint a un progressiu assalt tecnocràtic de l’espai polític que pot comportar la fi de la mateixa política. Tant a Grècia com a Itàlia el governs sorgits de les urnes han estat substituïts per nous governs escollits per l’élite política al marge de les urnes per imperatiu de la gran tecnocràcia: Brussel·les. On abans hi havia debat i elecció política ara trobarem solidesa tècnica; la paraula política, suposadament desprestigiada per la incapacitat de resoldre la crisis, ha estat substituïda per l’aval científic de la tècnica. Els tecnòcrates s’han situat al centre del poder polític. D’alguna manera han regularitzat la seva relació amb el poder, ja que sempre han estat, els tecnòcrates delitosos d’ocupar els grans espais de decisió política.
L’arribada dels tecnòcrates al poder es presenta com un victòria de la raó enfront d’un suposat fracàs de la lògica política. Això és un problema. Perquè la política, tots i els seus desencerts i defectes, encarna la voluntat popular a través del canals de la democràcia representativa. La tecnocràcia política no. Més aviat basen el seu poder en el desprestigi de la política i l’obscurantisme. Els nous tecnòcrates del temps de crisi, emparats en governs d’unitat salvadora, es presenten com a alternativa realista i vàlida a la incapacitat política a la qual acusen d’estar massa preocupada pels càlculs electorals. Circumstància que facilita que no s prenguin les decisions oportunes i necessàries. Però la decisió de buscar les solucions en els governs tecnocràtics amaga una realitat més preocupant, la crisi no és el resultat de la fi de la política sinó l’absència d’una determinada política en la Unió Europea. Com molt bé diu en Valentí Puig en seu article a La Vanguardia del diumenge 13 de novembre de 2011 “Queixar-se de la política”, “l’alternativa a la mala política, no és la gestió tecnocràtica, sinó la bona política”.
La recerca d’una sortida de la crisi està albirant uns efectes inesperats. Les solucions adoptades a Grècia a Itàlia ho confirmen: la fi de la política i l’inici d’uns temps tecnocràtics. Estem assistint a un progressiu assalt tecnocràtic de l’espai polític que pot comportar la fi de la mateixa política. Tant a Grècia com a Itàlia el governs sorgits de les urnes han estat substituïts per nous governs escollits per l’élite política al marge de les urnes per imperatiu de la gran tecnocràcia: Brussel·les. On abans hi havia debat i elecció política ara trobarem solidesa tècnica; la paraula política, suposadament desprestigiada per la incapacitat de resoldre la crisis, ha estat substituïda per l’aval científic de la tècnica. Els tecnòcrates s’han situat al centre del poder polític. D’alguna manera han regularitzat la seva relació amb el poder, ja que sempre han estat, els tecnòcrates delitosos d’ocupar els grans espais de decisió política.
L’arribada dels tecnòcrates al poder es presenta com un victòria de la raó enfront d’un suposat fracàs de la lògica política. Això és un problema. Perquè la política, tots i els seus desencerts i defectes, encarna la voluntat popular a través del canals de la democràcia representativa. La tecnocràcia política no. Més aviat basen el seu poder en el desprestigi de la política i l’obscurantisme. Els nous tecnòcrates del temps de crisi, emparats en governs d’unitat salvadora, es presenten com a alternativa realista i vàlida a la incapacitat política a la qual acusen d’estar massa preocupada pels càlculs electorals. Circumstància que facilita que no s prenguin les decisions oportunes i necessàries. Però la decisió de buscar les solucions en els governs tecnocràtics amaga una realitat més preocupant, la crisi no és el resultat de la fi de la política sinó l’absència d’una determinada política en la Unió Europea. Com molt bé diu en Valentí Puig en seu article a La Vanguardia del diumenge 13 de novembre de 2011 “Queixar-se de la política”, “l’alternativa a la mala política, no és la gestió tecnocràtica, sinó la bona política”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada