La presència activa de les religions en l’espai públic i l’interès que aquestes tenen per les autoritats públiques justifiquen que hi hagi un diàleg institucional d’aquestes autoritats amb els dirigents de les diferents confessions. No és una tasca fàcil. Hi ha religions institucionalitzades, especialment les que tenen un arrelament històric en la societat catalana, i que estan avesades en les relacions institucionals. Això és evident per la religió catòlica i, en bona mesura, per la tradició protestant que ha sabut articular una estructura representativa comuna. No passa el mateix amb altres confessions que, tot i sent minoritàries, comencen a tenir una important presència en la societat catalana.
La institucionalització de les religions és necessària per tal de reconèixer efectivament els seus drets i deures. Per tal de poder garantir adequadament la pràctica religiosa les administracions públiques han de poder identificar els representants d’aquestes religions. Per exemple, són ells els que permetran acordar la construcció dels llocs de culte d’acord al planejament o garantir la validesa civil de certes pràctiques religioses, el matrimoni, o les pràctiques religioses en dependències públiques: hospitals, tanatoris, escoles, presons etc..
En algunes religions, no és fàcil identificar els interlocutors religiosos perquè no estan estructurades ni tenen la pràctica de fer-ho en el context d’etats no confessionals. El cas més paradigmàtic és l’Islam. La majoria de països occidentals han hagut d’afavorir, amb més o menys encert, la creació d’àmbits representatius dels musulmans. Al nostre país existeix una Comissió Islàmica d’Espanya que fou la signant els acords de cooperació amb l’Estat de 1992. Ara s’ha iniciat un procés de renovació d’aquest organisme a fi d’adequar-lo a la nova realitat de l’Islam. Un fet nou, no contemplat al signar aquests els acords de cooperació de 1992, és l’existència d’importants associacions musulmanes en les comunitats autònomes, en particular a Catalunya i que aquesta comunitat té competències en aquesta matèria d’acord al seu Estatut.
En aquests moments, una de les prioritats de la política pública d’Afers Religioses a Catalunya hauria de ser l’estructuració institucional d’algunes tradicions religioses i incidir en que la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya es fes d’acord amb la visió plural de l’Estat. Això vol dir, ser sensible a la diveristat d’associacions musulmanes consolidades a Catalunya, les seves dinàmiques particulars i l’existència d’uns col·lectius musulmans que, en un primer moment no semblen massa interessats en formar part d’aquesta Comissió Islàmica, però que el realisme polític aconsella no marginar-los. A més, la comunitat musulmana i la societat catalana han de traslladar a aquesta nova Comissió Islàmica aspectes tan sensibles com la construcció de nous espais de culte musulmans i la formació d’imans.
La institucionalització de les religions és necessària per tal de reconèixer efectivament els seus drets i deures. Per tal de poder garantir adequadament la pràctica religiosa les administracions públiques han de poder identificar els representants d’aquestes religions. Per exemple, són ells els que permetran acordar la construcció dels llocs de culte d’acord al planejament o garantir la validesa civil de certes pràctiques religioses, el matrimoni, o les pràctiques religioses en dependències públiques: hospitals, tanatoris, escoles, presons etc..
En algunes religions, no és fàcil identificar els interlocutors religiosos perquè no estan estructurades ni tenen la pràctica de fer-ho en el context d’etats no confessionals. El cas més paradigmàtic és l’Islam. La majoria de països occidentals han hagut d’afavorir, amb més o menys encert, la creació d’àmbits representatius dels musulmans. Al nostre país existeix una Comissió Islàmica d’Espanya que fou la signant els acords de cooperació amb l’Estat de 1992. Ara s’ha iniciat un procés de renovació d’aquest organisme a fi d’adequar-lo a la nova realitat de l’Islam. Un fet nou, no contemplat al signar aquests els acords de cooperació de 1992, és l’existència d’importants associacions musulmanes en les comunitats autònomes, en particular a Catalunya i que aquesta comunitat té competències en aquesta matèria d’acord al seu Estatut.
En aquests moments, una de les prioritats de la política pública d’Afers Religioses a Catalunya hauria de ser l’estructuració institucional d’algunes tradicions religioses i incidir en que la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya es fes d’acord amb la visió plural de l’Estat. Això vol dir, ser sensible a la diveristat d’associacions musulmanes consolidades a Catalunya, les seves dinàmiques particulars i l’existència d’uns col·lectius musulmans que, en un primer moment no semblen massa interessats en formar part d’aquesta Comissió Islàmica, però que el realisme polític aconsella no marginar-los. A més, la comunitat musulmana i la societat catalana han de traslladar a aquesta nova Comissió Islàmica aspectes tan sensibles com la construcció de nous espais de culte musulmans i la formació d’imans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada