dimarts, 23 de juliol de 2013

Roma


Quan puc torno a Roma. Admeto que és una ciutat que exerceix un estranya influència en mi. Té un atractiu especial. Em trobo còmode dins del seu caòtic desordre i la continuada gesticulació dels romans. Quan parlen em sento davant d’una representació teatral. Sembla que Carlo Goldoni revisqui cada dia en cada un dels exuberants gestos dels romans. És tot un plaer sentir parlar els romans, tot i que el seu italià soni a fosc i espès. Però la cantarella atrapa i rememora cada una dels personatges interpretats pel gran Alberto Sordi. Per això Roma convida a escoltar i a callar. Es senten moltes coses que mereixen se meditades. Ells parlen, jo escolto.

Els romans i les romanes semblen estàtues vives escapades la nit anterior del museu Capitolí. El passat es fa present a través de l’elegància d’aquests homes i dones que semblen anar vestits com si haguessin de presentar les seves credencials en qualsevol moment. A cada cantonada el passat emergeix a través de la monumentalitat feta obra viva. Contemplant les esglésies romanes s’aprèn art, teologia i religiositat popular. Cada una d’elles explica una part de la història del catolicisme a la seva manera i al seu aire. Roma és la ciutat de les esglésies devotes, dels miracles sorprenents i dels reliquiaris impensables. Per tot això val la pena tornar, una i altra vegada, a fruir d’aquesta ciutat encisadora, tot i la seva calor sufocant i els seus terribles  sampietrini. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada