divendres, 5 de juliol de 2013

El Caire (no) és una festa


En un primer moment, El Caire és una festa. Les imatges de la plaça Tahrir són ben eloqüents. La població celebra amb entusiasme i intensitat la caiguda del govern de Mohammad Mursi. És l’alegria per haver superat un mal son després d’una gran decepció. Cap de les promeses social proposades pel Germans Musulmans havien reeixit i la progressiva islamització no coincidia amb les expectatives del ciutadans. No obstant aquesta eufòria hauria de ser continguda. Perquè la caiguda del govern és per un cop d’estat contra un règim democràtic. En aquest punt es barreja la festa amb la tragèdia. Perquè a ningú li hauria d’alegrar el protagonisme militar contra els resultats de les urnes.

Els militars foren els que facilitaren la caiguda de Mabarak i ara són els que han destituït a Mohammad Mursi. El golpisme matisa durament la festa. Els Germans Musulmans haurien de meditar sobre els seus errors. La seva legitimitat social, durament aconseguida durant vuitanta anys de resistència i de construcció d’una àmplia xarxa d’assistència social, s’ha fos per la meva lectura dels resultats electorals que els facilitaren l’accés al govern i del referèndum sobre la constitució. Han confós la seva majoria política, legitimada per unes eleccions democràtiques, amb la majoria social. El sistema electoral pot tenir efectes perversos, com per exemple, donar una majoria política per damunt del suport polític real, això fa tenir més diputats que els percentatges electorals, i desdibuixar el suport social real de les forces polítiques. El Germans Musulmans erraren el seu càlcul.


Aquest error els portà a avançar la islamització del país més enllà del suport real que la població donava a aquestes polítiques. Mentre els ciutadans volien més garanties socials els islamistes, força autosuficients i arrogants, s’entretenien en proclames islàmiques. Al final passà el que era inevitable. El govern es quedà sense suport social. Aquesta crisi possa de manifest un problema més profund. És la total incapacitat de la societat laica per organitzar i proposar unes aliances polítiques àmplies sota un lideratge reconegut, ponent i fiable. Els mateixos ciutadans que ara fa dos anys propiciaren la caiguda de Mubarak, ara han propiciat la deposició de Mursi però ara no tenen ningú que lideri la seva revolta.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada