dijous, 19 de setembre de 2013

La castellanització de l’Església catalana

En l’horitzó eclesial proper s’albiren alguns esdeveniments que poden ser fàcilment manipulats en benefici de l’exaltació de temps passats ens els quals l’Església i l’Estat formaven una unitat aparentment indissoluble. La història d’Espanya està farcida de moments en els quals religió i estructures d’estat es potenciaven i necessitaven. Molts de nosaltres ho hem viscut en la biografia personal, però fent una mirada molt llarga sobre el passat es troben situacions similars. Aquests dies he estat garbellant sobre la polèmica entre monjos reformadors observants i claustrals a finals del segle XIV i tot el XV. És evident que, en el transfons d’aquest conflicte també hi ha present aquesta utilització política de la religió i la comoditat d’aquesta per aquest fet.

La casa castellana dels Trastàmara inicià en el segle XIV un projecte polític per Castella que, anant més enllà en el futur del marc territorial del regne castellà, utilitzà l’alenada reformadora de la majoria de monestirs castellans per promoure un projecte polític castellanitzant i centralitzador d’un model d’estat fortament jerarquitzat i cada cop més autoritari. El paradigma reformador dels monjos, necessari per sortir de la seva llarga atonia de vida conventual, aportava el substrat ideològic i emocional per articular el discurs polític dels Trastàmara. Els diferents reis d’aquesta casa volien un model d’estat nou que substituís el que havia servit durant l’època medieval i el paradigma religiós reformador aportà el substrat per aquest canvi polític.

En el segle XV la situació anà en la mateixa direcció. El reformisme monacal, un cop implantat en bona part dels monestirs de Castella, llevat alguna notòria excepció, fou novament utilitzat pel poder polític per exportar el nou paradigma d’estat en altres regnes que foren assimilats progressivament per la corona castellana. Els Reis Catòlics mobilitzaren les seves influències perquè Catalunya s’incorporés al nou projecte de la reforma monacal perquè ella permetria aconseguir també els seus objectius polítics. Les resistències foren notables, tot i el gran esforç fet pel castellà abat Cisneros des del monestir de Santa Maria de Montserrat un cop els monjos catalans foren rellevats, quasi bé tots, per monjos provinents del monestir de San Benito de Valladolid. La oposició dels monestirs catalans representà un greu escull per renovar la força deteriorada vida monàstica de l’època, però fou una efectiva resistència a la castellanització i assimilació de la singularitat catalana del monaquisme de Catalunya. Por sort, els reformadors montserratins, tot i la seva inicial dependència val·lisoletana, es distanciaren del model per la corona de Castella sota l’auspici dels Reis Catòlics i emprengueren un camí propi més autònom.


Durant aquest període la reforma monàstica a Catalunya fou una experiència limitada bàsicament al monestir de Santa Maria de Montserrat i al monestir de Sant Feliu de Guíxols. La figura del reformador abat Cisneros fou, al marge de la seva instrumentalització per la cort castellana, cabdal pel desenvolupament d’una nova espiritualitat que representà una profunda renovació de la vida monacal catalana dels futurs anys. Aquesta petita condensació de la reforma monàstica a Catalunya permet identificar un patró de comportament que s’ha donat amb relativa assiduïtat en la història eclesial del nostre país. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada