dijous, 19 de desembre de 2013

Breus


Aquest és el títol d’un blog d’un bon amic, Avel·li Serrano, que ahir ens deixà. Breu ha estat, en part, la seva vida. Era massa jove per anar-se’n. La mort, una vella companya, apareix inesperadament i molesta perquè, encara que pot anunciar la seva vinguda, no sempre arriba en el moment oportú. Aquest és un del casos que ha vingut a destemps.

Evoco l’amic, el company de feina amb qui construí moltes il·lusions i treballarem de valent per fer-les realitat. Ho vàrem aconseguir, Avel·lí, prou ho saps. Durant aquells anys, forces, tots ens férem més grans. En aquella etapa les vides personals conegueren canvis i transformacions. Formàvem i apreníem. Foren temps de grans mutacions en la teva vida personal. Estudis, família i tota una vida per endavant que anaves teixint amb entusiasme. Eres apassionat en el que feies perquè n’estaves convençut. El teu convenciment estava fonamentat en la raó i la lucidesa de les intuïcions.

L’ofici de viure l’havies aprés, en bona mesura, en els carrers de la perifèria de Barcelona. Allí on la ciutat es transmuta en glops d’esperança de que el demà serà diferent i millor que l’avui. Aquesta esperança forjada d’il·lusions per progressar et portaren a entendre que l’opció política millor era aquella que parlava i volia construir la igualtat des de l’exercici vital de la solidaritat. Vàrem compartir aquests desitjos durant molt de temps. Combaties de cor pel socialisme a Catalunya, amb convenciment, entusiasme i entrega. La teva vida era un compromís viu a favor del que creies que era just. Lluitaves per la justícia a través de la paraula meditada i expressada en un llenguatge entenedor.

Després d’uns anys separats per raons de treball ens tornàrem a trobar en la institució que un dia ens encisà i animà a comprendre el valor del servei públic. Gràcies a la teva persistència vaig donar un tomb a la meva trajectòria professional i vaig intentar continuar algunes de les iniciatives que havies forjat en l’àmbit cultural. No sé si me’n vaig en sortir, però reconec que era fàcil seguir fent allò que havies encetat. Fou en aquest període quan es manifestà la infermetat que ara ha accelerat la teva partença. Era molt dur assumir el que et passava, però procuraves animar-nos i transmetre’ns que guanyaries la batalla. Ha estat així, però no de la manera que tots hauríem volgut. El teu record perdura ressuscitat en el meu cor i sé que mai podré oblidar-lo. Permetem, que acabi d’aquella manera que tu sabies que jo sentia les coses: que els àngels del Senyor t’acullin i t’acompayin en el repòs etern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada