dilluns, 2 de desembre de 2013

De la confiança a l’independentisme

Alguns catalans, no sé si molts, pocs o uns considerables quants,  hem passat de la confiança en poder viure dins d’Espanya amb tranquil·litat a prendre consciència de que el millor per tots és buscar camins propis per Catalunya fora des de l’afirmació de la independència com a sortida única possibilitat desitjada. En el  seus moments, la confiança fou l’estendard que presidí les relacions Catalunya – Espanya. Els mes optimistes creien que l’autonomia catalana podia avançar cap a camins de molt més autogovern, amb unes compensacions fiscals més justes i per això més que raonables. Però no ha estat així. Fins i tot, els antics federalistes, especialment els promotors del federalisme asimètric, es veieren expulsats dels seus somnis pels que avui reivindiquen el federalisme com única via.

La ruptura de la confiança portà, primer a un estat de desorientació i després d’emprenyament. Hi havia masses raons per no seguir confiant i a cada volta de la desconfiança s’incrementava, primer la decepció i després ràpidament es transitava a l’emprenyament. Però no es podia viure en aquest estat, encara que fos per equilibri emocional calia trobar una sortida més constructiva. El següent pas fou l’abandó de la regeneració d’Espanya a partir de més autonomia per Catalunya a l’estat actual de creure que la única solució esperada és deixar de formar part d’aquesta unitat que se’n diu Estat espanyol.


La mirada a la història, passada i propera, il·lustra que el camí de Catalunya dins d’Espanya ha estat ple de conflictivitat. Quan els poders polítics i econòmics eren menys sofisticats Castella i Catalunya s’entenien a la distància. Després des de Castella alteraren els principis de la termodinàmica i afirmaren que la part i el tot es confonien. L’aparició d’Espanya no era la suma de les parts, sinó una de les parts, Castella, elevada a la categoria de tot. Quan des de Catalunya es volgué reparar aquest error físic tot foren negacions a les seves aspiracions. El tot, ara transmutat com Espanya – Castellà, s’imposà amb fermesa i quan calgué, amb duresa militar. Al final, Catalunya perdé les seves seculars Constitucions i institucions de govern. Sense més, Catalunya, era una part que no sumava sinó que sempre vivia en saldo negatiu i només se li reservava l’únic paper de motor econòmic mentre que les decisions polítiques de repartiment de la riquesa estaven en mans dels hereus dels qui havien prohibit als catalans comerciar amb les  riques Amèriques. Ha estat prendre consciència de tot aquest fil històric que ha fet passar de la confiança a la desconfiança, de la decepció a l’emprenyament i després a la independentisme que avui viu en la consciència de molts catalans.

1 comentari:

  1. Tot l'argumentacio de l'independencia es redueix a una millor compensacio fiscal? Al final guanyara el combat el fort i totpoderos diner?

    ResponElimina