dimecres, 29 d’octubre de 2014

Els tres picapedres

La vida de les persones està feta per petits moments teixits en la vida quotidiana. És la nostra pedra de toc. Per viure joiosament no calen grans moments plens d’èpica històrica. Hem de procurar ser feliços en la fugacitat de l’instant, únic i irrepetible, que se’ns presenta com a successió de fets encadenats al llarg d’un dia, per exemple. No cal esperar grans esdeveniments per ser nosaltres mateixos i mostrar la força interior que dóna sentit a la vida. Els individus ens troben cada dia davant d’esdeveniments senzills, d’aquells que no surten en les cròniques, però que són essencials per explicar la pròpia existència. Les persones som els protagonistes silenciosos de les petites històries que sumades fan la gran història. El mèrit de cadascú és la fortitud interior que permet no defallir en la construcció d'una societat més justa i un món millor per a tots; ser amables les relacions humanes i aportar felicitat als entristits de cor.

El cant entonat per la Verge Maria al saber que serà mare del Fill de Déu és una gran mostra d’aquesta fortitud interior. Maria digué: “la meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa” (Lc 18,46,48). Assumir que des de la petitesa es poden aconseguir grans transformacions en l’existència humana és el gran proclamació sobre el sentit de senzillesa. Crec que aquest és el sentit de la lloança que es desprèn dels versets del Sl 19 “silenciosament, sense paraules,/sense que ningú els senti la veu,/la seva crida s'escampa a tota la terra,/escolten el seu llenguatge/fins els límits del món". O com diu el salm 118 “la pedra que rebutjaven els constructors, ara corona l’edifici” (Sl 118,2).

Només assumint la senzillesa podem entendre el sentit del comte dels Tres picapedrers. Aquest relat explica que s’estava construint una catedral i un home preguntà a tres picapedrers que estaven fent cisell en mà. Un digué que era evident que estava picant pedra; l’altra afirmà que estava fent feina per alimentar la família i el darrer, que treballava amb molt d’entusiasme, donà una resposta ben diferent: estic fent, pot ser no ho veu, una catedral . Així, de forma simple, amb una resposta diàfana evidencià com un senzilla i humil feina pot projectar-se i integrar-se dins d’una grana obra. Molts de nosaltres estem cridats, cada dia durant molts anys, a ser com aquest darrer picapedrer. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada