El nom de Déu

Sempre he quedat fascinats pels relats bíblics on Déu canvia el nom de les persones o fins i tot, el seu mateix nom. Mireu aquest fragment de Gènesi 17,4-8: “Mira, aquesta és la meva aliança entre jo i tu: seràs pare d’una multitud de pobles. Ja no et diràs més Abram; el teu nom serà Abraham, perquè et faré pare d’una multitud de pobles. Et faré molt i molt fecund; els teus descendents formaran diverses nacions, i de tu sortiran reis. Mantindré la meva aliança entre jo i tu, i amb les generacions que et succeiran. Serà una aliança perpètua: jo seré el teu Déu i el Déu de la teva descendència. A tu i als teus descendents, us donaré tot el país de Canaan, on ara vius com a immigrant. Serà possessió d’ells per sempre; i jo seré el seu Déu.”.

Segons les notes de la Bíblia Catalana el canvi de nom significa un canvi de destí. Abram, que vol dir ‘el (meu) pare/déu és exaltat/elevat’, es converteix en Abraham, forma dialectal del mateix nom, però que recorda l’expressió hebrea ab hamon, que equival a ‘pare d’una multitud’. També és sorprenent com Déu es presenta a Abram a l’inici d’aquest relat. Déu li diu a Abram: “Jo sóc el Déu totpoderós”. En hebreu, El-Xadai. Alguns experts han volgut traduir-ho  per Déu de les muntanyes o Déu protector.

Entre els jueus hi havia la pràctica de no dir el nom de Déu. A l’època de Moisés hi havia molts déus i tot era un garbuix de noms per anomenar les divinitats. Però, l’experiència jueva és que només hi ha un Déu i només té un nom. Així queda reflectit a Ex 6,3 “em vaig aparèixer a Abraham, a Isaac i a Jacob com a "Déu totpoderós", però no m'hi vaig revelar amb el meu nom, que és "el Senyor". Els jueus, després del període d’exili, adoptaren l’actitud de no fer servir el mot Déu i el substituïren per “el Senyor” de tal manera que al construir els relats més antics fan servir aquest canvi de nom.