dijous, 22 de gener de 2015

Ciutat morta, entre la veritat i la manipulació. Els rostres de les víctimes

El documental “Ciutat Morta està recollint una àmplia audiència, 569.000 espectadors el dia de la seva emissió amb una 20% de quota de pantalla el dissabte a la nit al 33. L’anàlisi de les dades d’audiència demostra que el documental va multiplicar per tretze els espectadors que va tenir el Sala 33 de la setmana passada amb l’emissió de “Pa Negre”. 569.000 espectadors un dissabte a la nit són moltíssims en termes absoluts. L’audiència habitual de Polònia els dijous, un dels programes líders de TV3, està entre els 570.000 i els 600.000 espectadors. “La Riera”, “Gran Hermano” o “Top Chef” ho miren menys gent que la que va mirar “Ciutat Morta”. Aquest alt nivell d’audiència mostra que estem davant d’un fenomen excepcional, tant per l’ús dels canals comunicatius com per l’encert de connectar amb l’emotivitat dels espectadors.

Els experts en comunicació admeten que els promotors del documental i els qui han pressionat perquè la televisió pública catalana han sabut emprar hàbilment les xarxes socials per crear, en un primer moment, una gran expectativa pel documental i, després, mantenir alt l’interès pel debat posterior. Aquest és, sens dubte, un èxit indiscutible de les persones que estan al darrera del documental. Però, vist ara en perspectiva el documental i tot el debat que ha generat se’m susciten vàries qüestions: ¿Per que hi ha tanta distància entre el que diuen les sentències i el que  es diu el documental?,  ¿quin són el objectius reals del documental?

Personalment, no crec que sigui mostrar la veritat del que passà el 4F del 2006, sinó presentar un relat, ben construït i perfectament articulat per agitar sentiments, que dificulten que l’espectador comprengui que s’està mostrant una visió parcial del que passà aquell dia. Amb això no vull dir que el documental digui falsedats, però resulta una mirada interessada que omet altres lectures dels fets que puguin qüestionar las tesis principals del documental o presenta unes informacions que es queden a mig camí del que realment succeí. Això és evident en el tema del test. En l’entrevista del testimoni que diu conèixer a una persona que havia tirat el test l’entrevistador li pregunta si ell coneix “a la persona que havia tirat el test que havia provocat les ferides al guàrdia urbà” i la seva resposta és “em va explicar que era al terrat de la casa i que havia tirat el test” . Entre la pregunta i la resposta l’espectador treu la següent conclusió: el noi afirma haver tirat el test que ferí al policia. Però aquesta conclusió és la que arriba l’entrevistador però no és el que diu l’entrevistat qui confessa que només va tirar un test. La diferència és subtil, doncs queda per comprovar que el test que ell tira és el que, efectivament, com vol demostrar el documental, és el que fereix gravíssimament a Juan José Salas. 

Els barcelonins, i en certa manera tots els catalans, assistim atònits al debat encetat pel document “Ciutat-morta”. Títol ben curiós perquè, sens dubte, estableix un punt de partida del debat associat al drama i mort d’un dels seus protagonistes, Patricia Heras i la tetraplegia del policia Juan José Lluis Salas. Tinc els meus dubtes sobre els objectius del documental. ¿Quines són les seves tesis principals?. De forma tosca és evident que els seus directors, i sobretot, guionista, situen als espectadors davant d’uns esdeveniments que es presenten per crear una adhesió emocional incondicional a favor de les persones que, segons es presenta, semblen innocents de tot els que se’l ha condemnat en sentència ferma per dos tribunals. Si bé el documental no és explícit en aquest sentit, és cert que es condueix hàbilment a l’espectador a treure unes conclusions simples: els condemnats són innocents mentre que la guàrdia urbana de Barcelona està contaminada per la tortura i la fabricació de proves falses, i de retruc eles autoritats del consistori barceloní no actuava per evitar-ho. En cap moment, el documental aporta elements que permetin als espectadors generar una adhesió empàtica al policia malmès per l’agressió o arribar a considerar certa la versió de l’atestat de la guàrdia urbana. El documental és un visió de part on tot és circumscriu a un gran maniqueisme a l’hora de presentar els fets.

El documental no és neutre amb la informació i és hàbil alhora de presentar-la perquè aconsegueix que moltes persones, acostumades a conviure des de fa temps, amb diferents graus de corrupció, identifiquin tot el procés del 4F de 2006 com un element més dins de les irregularitats i escàndols que envolten a la política. No és cap casualitat que algunes de les persones més actives entorn al documental estan vinculades a la corrent política agrupada en torn al moviment Guanyem. Els directors de la pel·lícula Ciutat morta també són els director d’un altre documental “Termitas. El observatorio DESC y el litigio estratégico del caso Bárcena”. Aquest documental, presentat en alguna ocasió per Ada Colau, vol mostrar les dificultats judicials per combatre la corrupció. Entorn a l’observatori DESC (Drets Econòmics Socials i Culturals) presidit per Jordi Borja es mouen alguns dels dirigents més visibles de Guanyem, entre els quals destaquen Ada Colau i Gerardo Pisarello. Aquests dos, juntament amb Jaume Asens presentaren el documental Termitas el dia 17 de maig en el Festival Stop Distopía en la Nau Ivanow (Barcelona).

Totes aquestes connexions de persones em fa sospitar que l’interès del document “Ciutat Morta” va més enllà del simple objectiu de cercar la veritat i s’inscriu en una estratègia de vol polaritzar l’agenda pública entre dos pols: els que manen, profundament afectats per irregularitats i corrupció, i l’alternativa ciutadana regeneracionista. Aquest maniqueisme ve de lluny, però és més agut. Aquest objectiu explicaria que en el documental, de manera reiterada, i després en les intervencions públiques, es silenciï que, en el moment dels fets del 4F, el govern de Barcelona era una coalició entre PS, IC-EUiA i ERC tots representants en els màxim òrgans de decisió  municipal i corresponsables dels seus actes. Circumstància especialment compromesa per IC-EUiA que ara s’ha subsumit electoralment amb Guanyem. Considero que una de les tesis clares de tot l’enrenou creat a partir del documental és, aparentment conèixer la veritat i amb el propòsit de treure del govern als que han fet possible la mentida.

El documental procura que l’espectador no s’identifiqui amb l’altre protagonista de la història: el policia local Barcelona, Juan José Salas, que quedà tetraplègic sever com a conseqüència d’un cop o cops rebuts, bé per un test, per unes pedrades o uns cops de peu. Sobre això, tot està encara confús perquè s’insisteix, sense més proves que comentaris, el que les lesions les provocà un test tirat des de l’edifici. En qualsevol cas, i al marge del que passà realment, el que és cert és que hi un policia en estat vegetatiu i una noia condemnada optà per manllevar-se la vida. Aquests són el rostres reals de les víctimes del 4F de 2006 i que el documental no facilitat a l’espectador a construir un relat complex dels fets, en lloc del simplement de bons i dolents que alimenta, en bona mesura, el documental. És evident que el seu guionista i els seus directors eren ben lliures de fer el que considerin oportú, el que trobo més frívol és que els responsables de TV3, un cop visionat el documental, no reflexionessin dels costos socials que comporta la seva emissió sense cap mena de contrapunt o d’informació complementària.


És evident que el documental “Ciutat morta” mostra uns clars obscurs entorn a tots els protagonistes del conflicte del 4F del 2006. Els governants, d’ara i els d’abans, han d’assumir que poden existir comportaments estranys i enèrgicament condemnables en la guàrdia urbana, però el moviment alternatiu ocupa no pot pretendre aparèixer com un grup humà coherent, pacífic i submís a l’autoritat legitimada. En cas de tenir informació sobre policies que torturen o falsifiquen proves cal denunciar-ho amb claredat a fi que les autoritats puguin actuar. No és suficient escampar els dubtes, cal concretar les denuncies per tal de poder depurar responsabilitats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada