dijous, 8 de gener de 2015

El malefici de la paraula islamisme


Les paraules semblen tenir malefici. Però, ben mirada la qüestió, els mots tenen uns significants que mostren graus d’ambivalències segons l’ús que en facin qui els empren. Per exemple, el mot isme és sufix que segueix a un radical o un mot i que alhora pot estar seguit per altres afixos. Molts noms abstractes que designen qualitats es formen afegint el sufix als adjectius corresponents. El sufix serveix per identificar doctrines, sistemes, partits etc.. Així es fa servir isme per definir, per exemple, conceptes com platonisme, capitalisme, avantguardisme. En l’àmbit de les religions és freqüent trobar la mateixa construcció: cristianisme, budisme, sufisme, protestantisme, etc.. per definir els continguts de les creences d’una determinada religió. Però, tota aquesta lògica sembla trencar-se quan es parla d’islamisme. Amb la religió dels musulmans el sufix no té el mateix ús. Analitzant el que s’escriu observo que s’està instal·lant una perversió interessada del llenguatge que vincula el mot islamisme, no com la religió associada a l’Islam, a les concepcions violentes, intolerants i extremistes que tenen origen en la religió musulmana.



Per intentar aclarir aquesta qüestió he consultat varies fonts. Mirant els diccionaris d’ús normal es troben algunes consideracions ben curioses en relació el terme islamisme. Per exemple, en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu, com a primera accepció, que es dóna a islamisme és presentar-lo com un “moviment politicoreligiós en pro de la islamització del dret, de les institucions i del govern i, com a segona, equipara el terme amb Islam. El diccionari Espasa-Calpe defineix el mateix terme com a “conjunt de dogmes i preceptes morals que constitueixen la religió musulmana, predicats per Mahoma i recollits en l’Alcorà; Islam”. En termes similars ho defineix el diccionari de la Real Acadèmia Española “conjunt de dogmes i preceptes morals que constitueixen la religió de Mahoma”. Aprofundit aquestes paraules, es descobreix que islamització prové d’islamitzar i els diccionaris catalans descriuen aquests termes com “1. Convertir a l'islamisme. Islamitzar la societat. 2 Sotmetre a l'islam. Islamitzar l'educació a les escoles. 2 Fer propis els costums, la doctrina, etc., de l'islam o de l'islamisme.” (Diccionari de la Llengua Catalana) i  Convertir a l’islam. 2 Adoptar la religió, els costums i la cultura islàmics. 3 Aplicar la llei islàmica (a sectors de la vida pública i social).Alguns d’aquests conceptes no evoquen sentiments de respecte i convivència. Comparant les definicions em dóna la impressió que en català el terme islamisme no vol dir el mateix que en castellà.



He fet tota aquesta llarga disquisició lingüística arran d’algunes cròniques escrites en prestigiosos diaris i per no menys prestigioses signatures en relació als assassinats de Charlie Hebdo. He pogut llegir el següent comentari en un article d’opinió fet per una coneguda persona, periodista, novel·lista i tertuliana habitual: “la veritat és que l’islamisme és una ideologia bèl·lica que té clara intenció de domini”. Aquesta afirmació pot ser intencionada o simplement evidencia un mal ús del terme islamisme. M’agradaria pensar que és la segona possibilitat. Si fos així, caldria haver matisat el mot i haver-hi afegit termes com violent, terrorista o similars, mots que qualificarien negativament una concepció perversa de l’Islam. Però llegint l’article fins al final em temo que els conceptes exposats alimenten la sospita que l’opinió de l’articulista està proper a la primera possibilitat. Associant, sense matís, els conceptes terrorisme i islamisme s’escampa la idea de que l’Islam és una religió violenta i extrema en sí mateix. Això és un problema perquè aquest judici sobre l’Islam, religió de varis milions d’europeus que la viuen de forma pacífica i en voluntat de convivència, és totalment pejorativa i despectiva sobre aquesta religió. La difusió d’aquestes visions estereotipades consoliden la idea de que tots els musulmans són, d’entrada, sempre sospitosos perquè la religió els predisposa a un domini del món i els indueix al bel·licisme.



Però la realitat no és aquesta. Els catalans musulmans, a través del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, han condemnat els assassinats de Charlie Hebdo on fan “una crida a tots els que creiem en la justícia i en la democràcia a estar més units per continuar treballant per la pau, rebutjant els radicalismes i els extremismes violents”. La resposta a la barbàrie terrorista ha de ser sempre la democràcia i la llibertat, el respecte i la convivència, i també emprar amb fermesa i duresa la força de l’Estat contra els violents i el terrorisme inspirat en la religió. Els ciutadans responsables no podem dubtar de que l’Islam, com altres religions, és una religió de pau i amor. En cap cas, aquesta violència ha de servir per retallar els marges de la democràcia o instal·lar en l’imaginari col·lectiu de que l’Islam és un religió que fomenta l’odi i la barbàrie. Si passés això, certament representaria un triomf dels fonamentalistes violents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada