dimarts, 20 de gener de 2015

Diàleg interreligiós i algunes preguntes sobre l’Islam




Durant aquests dies es parla molt sobre l’Islam. Els assassinats de Paris han tornat a recordar durament que aquesta religió es troba en l’agenda pública i no sempre de manera juta. En altres notes he anat comentant el gran desconeixement que moltes persones tenim sobre la fe dels musulmans i el risc de moure’ns per primeres impressions o estereotips. També he comentat, per exemple, els paranys que el llenguatge ens planteja al parlar sobre l’Islam. Llegint algunes cròniques es freqüent percebre que no és el mateix dir els catalans musulmans que els musulmans catalans. Les dues expressions denoten un enfoc diferent a la qüestió i, probablement, una posició prèvia de l’observador. Com tampoc resulta clarificador parlar dels orígens europeus d’algunes persones o dels orígens musulmans d’altres. En el cas dels musulmans l’origen ha de ser sempre un territori geogràfic, mai una religió. No existeix una Musulmania o un Musulmanland, però sí una religió que es diu musulmana. Aquesta distinció és necessària fer-la per evitar les fàcils generalitzacions o ambigüitats que es donen entorn a l’anàlisi de l’Islam


A tall d’inventari, quasi bé per fer-me un guió per anar desenvolupant en posteriors notes, enumero algunes qüestions que he percebut entorn a l’Islam i la seva presència en un context occidental. Trobo, entre persones que considero ben informades, una gran escepticisme que l’Islam pugui evolucionar. Entreveig un important pessimisme en aquest sentit. Moltes d’aquests persones pensen que la religió dels musulmans està definida per un trets i difícilment canviarà. Fins i tot, alguns afirmen que existeix una orientació innata a l’extremisme. ¿És així?, ¿tenen raó? Un altre àmbit de reflexió és ¿per que Mahomma formula una nova religió que transcendeix i supera les altres religions monoteistes? El Profeta ¿formula només una religió o també elabora un sistema polític justificat per una religió? ¿L’Alcorà és només un llibre religiós o també ha d’entendre’s com una proposta de sistema polític i un mètode de govern?

¿Podrà fer-se algun cop una lectura interpretativa de l’Alcorà?. ¿Està l’Islam profundament condicionat per considerar que l’Alcorà, a diferència del judaisme i el cristianisme, conté la revelació definitiva dictada per Déu a través de l’arcàngel Gabriel a Mahomma? Donat que els musulmans consideren que l’Islam és la darrera revelació de Déu i pensen que el judaisme i el cristianisme foren revelacions anteriors, limitades al seu temps, ¿és l’Islam la única religió monoteista possible?. Si l’Alcorà és un llibre revelat, la Bíblia és només un llibre inspirat per Déu i escrit per homes, ¿hi ha espai per l’exegesi del llibre sagrat dels musulmans?. ¿Per què el judaisme i el cristianisme no serviren teològicament a Mahomma?. ¿De quina manera influencia als musulmans pensar que la revelació de l’Alcorà significa una religió per a tothom, la definitiva i fins la fi del món? En el camp de l’estudi de les religions ¿es possible establir analogies de l’Islam amb altres religions a fi de comprendre’l? ¿pot evolucionar la comprensió de Déu que té l’Islam?. ¿Com entén l’Islam, la figura de Jesús, i, de manera especial, la seva Bona Nova que transcendeix la vella Llei mosaica? ¿Hi ha espai en l’Islam per una experiència de Déu considerat com a pare de tota la humanitat i de la creació? ¿Per que hi ha tantes dificultats en la integració cultural de l'Islam en la majoria de societats europees i no als Estats Units?

Tinc aquestes preguntes,  i moltes més, que miraré d’anar escatint en les meves reflexions. Considero que el diàleg interreligiós ha d’avançar i començar-se a plantejar algunes d’aquests qüestions. El diàleg interreligiós ha servit, en un primer moment, per normalitzar les relacions entre les confessions, donant especial rellevància social a les minoritàries. Aquest diàleg ha servit, i de molt, per pacificar les relacions entre les religions i comprendre que les religions són experiències d’amor i de pau. Però ara el que caldria, donant un pas més, és situar el diàleg interreligiós real en allò que és propi i específic de les religions: les seves significacions teològiques i com aquestes s’expressen en la cultura moderna.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada