dijous, 26 de maig de 2016

Ciutadans entre la pedra i la porra

El conflicte entorn el local ocupat de Gràcia ha servit per suscitar-me algunes reflexions relacionades sobre alguns aspectes d’aquest problema. A tall d’inventari, i sense ànim d’aprofundir ara en cada un d’ells, anuncio els assumptes a tenir en compte. En primer lloc, aprecio una disrupció en el llenguatge que deforma la realitat i mostra com a certa la falsa realitat percebuda. El local origen del conflicte ha estat qualificat, i el nom s’ha institucionalitzat comunicativament, com a el banc expropiat. Bonic nom, que té més d’ideal revolucionari desitjat que situació real. El llenguatge amaga, tapa i confon el que és una simple i vulgar ocupació. Segona qüestió, les autoritats locals, les anteriors i les actuals durant un temps, assumiren el lloguer del local ocupat justificant-ho per l’interès social de les activitats. Res a dir si, per tal d’evitar el bonisme social o les mesures preventives de l’ordre públic, la motivació de la decisió estigués justificada  a partir d’una avaluació amb criteris sòlids i contrastables del valor social de les activitats fetes des d’aquest local. No necessàriament, amb les bones intencions d’uns quants es resolen els problemes de l’exclusió social, per exemple. Tercera consideració, en el cas de que hi hagués un valor social acceptable en les activitats dels locals ocupats, caldria que les autoritat local tinguessin una política pública d’aprofitament del seu valor social en benefici de la comunitat.

Quart element de reflexió, l’actuació de la forces d’orde públic, sempre necessària i totalment legitimada, sempre acaben creant controvèrsia. Existeix una ànima anarquista latent entre els ciutadans que tendeix a amplificar l’ús de la violència de la policia i a minimitzar la dels provocadors dels aldarulls. Fins l’extrem que sembla que són els policies els iniciadors dels aldarulls. No obstant, dit això, sempre em queda el dubte si la policia podria actuar d’altra manera per reduir aquestes percepcions negatives. La cinquena consideració és política, el partit més antisistema del parlament Català, es nega a condemnar la violència dels manifestants alternatius i, al parlar del conflicte, no para de fer continues proclames contra tot el que pugui recordar al sistema dominant. La sorpresa política és que els alternatius exaltats ocupants dels local no reconeixen als anteriors com els seus interlocutors. Aquest buit planteja un greu problema de representació política, o fractura,  entre els diferents grups d’alternatius. De tal manera que quan, l’alcaldessa de Barcelona vol dialogar amb els alternatius de Gràcia aquests no tenen interlocutors reconeguts.

Sisena reflexió. Cada convocatòria d’alternatius al sistema té la capacitat de congregar els amants de la violència urbana, gratuïta o planificada. Seria bo que algunes de les corrents alternatives, quan planifiquen les seves protestes, fossin capaces d’actuar de tal manera que no afavorissin aquesta violència urbana. Setena consideració, dit això, també aniria bé, que els parlamentaris antisistema haurien de ser més valents alhora d’explicar als ciutadans que ells no s’identifiquen amb aquesta violència urbana. Vuitena qüestió. Convindria aclarir si hi ha lligams entre aquesta violència urbana i l’estratègia d’agitació insurreccional patrocinada des de col·lectius internacionals com Comité invisible amb la seva obra La insurrecció que ve que ha d’acabar amb l’actual ordre social. Totes aquestes qüestions necessiten se reflexionades a fi de comprendre que el que està passant és més un fet aïllat o forma part d’una estratègia planificada.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada