dimecres, 27 de novembre del 2019

El perdó dóna lloc a l'alliberament

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. (continuació) Fins a aquest punt hem esbossat el camí cap al perdó, però encara no hem tractat el que el perdó implica en si mateix. En primer lloc, el perdó consisteix precisament en què el mal infligit per un perpetrador en concret no s’ofusqui ni s'oblidi. Això requereix una elecció conscient. Quan ens enfrontem amb la nostra responsabilitat personal i amb la gravetat de la culpa, el que sorgeix en nosaltres és la necessitat d'escapar mitjançant l'oblit. Ens submergim en tot tipus d'externalitats per oblidar el rosegar intern de la nostra culpa i el nostre mal. No obstant això, l'oblit no pot ser una veritable "solució" o alliberament de la culpa. Si amaguem la culpa "sota la catifa", el resultat no és l'alliberament, sinó la repressió. Aquest "oblit pervers" consisteix, entre altres coses, en la por a danyar la nostra identitat psicològica, en una fuita obsessiu del record. 

El perdó és l'oposat de l'oblit. Amb plena sinceritat i lucidesa, però sense absolutització masoquista, el perdó fa presents el mal i la culpa, i els connecta amb la responsabilitat del perpetrador. En aquest sentit, el perdó és una forma especial de memòria. Crida a el mal infligit en el passat per fer-lo present. Podem referir-nos a aquest acte literalment com "re-presentació". Aquesta és una memòria no obsessiva i no malaltissa. A més, el mal està connectat a qui és responsable (al perpetrador). Això vol dir que el mal com a tal no és perdonat. És la persona la qual és perdonada. El perdó és un esdeveniment relacional en el sentit que la víctima inicia una relació ben definida amb el qual ha infligit el mal. Això no vol dir que el mal en si mateix perd la seva importància, ni tampoc que l'extensió i la intensitat de el mal no tinguin cap paper. La gravetat de l'ofensa, a la fi i al el cap, pot obstaculitzar el camí cap al perdó, especialment quan és de dimensió esgarrifosa o monstruosa. 

La qüestió és ara: ¿què és el que el perdó produeix en aquesta relació? Per tot el que s'ha dit, ha quedat clar que el caràcter irrevocable del mal infligit no ha estat anul·lat ni trivialitzat, sinó que es manté com a reconegut i confirmat en tota la seva gravetat. Al mateix temps, però, el perpetrador no està fixat per sempre amb el seu mal. És separat del seu acte de tal manera que és més i diferent del seu mal. El perdó reconeix el passat sencera i integralment. L'acte del perdó transforma la relació entre el perpetrador i el mal que ha comès al no equiparar-lo amb aquest per tota l'eternitat. El contrari -la total identificació del perpetrador amb el mal comès- seria, de fet, una condemna a l'infern, amb la seva fatalitat i anti-redempció. El perdó opera al culpable de tal manera que aquest és transformat i "purificat". El perpetrador rep una nova oportunitat per ser diferent. Això no vol dir que es converteixi en un ésser innocent com si res hagués passat. Però certament, alguna cosa ha canviat. El perdó és una forma única de redempció en tant que permet que el perpetrador entri en una relació nova amb el seu propi acte. Les accions no es poden canviar, però la falta comesa ja no exerceix una influència destructiva en la pròpia vivència del perpetrador. En aquest sentit, el perdó va més enllà de la retribució operada per la llei, encara que això no vol dir que aquesta sigui redundant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada