He llegit una entrevista a Jean Daniel, periodista fundador de “Le Nouvel Observateur”. Als seus 88 el mestre de periodistes repassa l’ofici del periodista. Les seves afirmacions són contundents. M’ha agradat la seva visió del que ha de el periodista. Diu que abans, els periodistes no diferenciaven entre la filosofia, la literatura, el compromís polític i el periodisme. Es tractava de persones que quan escrivien les seves cròniques ho barrejaven tot. Ara no.
Jean Daniel també reflexiona sobre el poder i la manera com la premsa pot alterar la percepció dels esdeveniments. Parla de la força de les imatges periodístiques i els seus titular. Cita como exemple una foto de Milan Kundera i un titular que deia “Kundera hauria estat ...”. Però després, el lector transforma el titular i es queda amb la idea de que “Kundera era...”. El resultat és terrible, pot arruïnar la credibilitat d’una persona o transformar la veracitat dels fets.
Més endavant Jean Daniel explica perquè els periodistes tenen un poder injust. La seva conclusió és que “la capacitat de fer mal dels periodistes és devastadora. En un dia o en una hora es pot desfer la reputació, es pot transformar una persona que té fama de ser honesta en un terrible malfactor. És un poder terrible”. Les paraules d’aquest mestre de periodistes em fam pensar que jo també puc contribuir a convertir els condicionals en certeses amb tot el que això comporta. Ara em ve a la memòria un tros d’un salm:”als qui d’amagat infamen els companys, els obligo a callar” (Sl 100, 5). Això és el que cal fer quan ve algú amb “m’han dit que ...” o el “sap allò del senyor tal o de la senyora qual”. Abans d’escoltar tot el marro circulant, sempre és millor recordar el que diu el salm “els obligo a callar” que en versió actual seria: "això no m'interessa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada