Fragment de “Nadal a l’exili. Carta oberta a la meva mare” de Xavier Benguerel escrit a Santiago de Xile el 15 de setembre de 1940 i publicat a la revista Germanor.
Penso en la campana petita i vulgar de l’església del nostre barri. Et cridarà enguany a la missa del gall? Sí, tu hi aniràs amb un fervor que envejo, i ja sé com serà la teva pregària. Gairebé sento el xiuxiueig tremolós dels teus llavis i el teu bes en els peus de l’Infant i veig la llàgrima ardent que et mulla la galta una mica pansida i molt pàl·lida.
Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església del raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge?. No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya (...)Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.
Penso en la campana petita i vulgar de l’església del nostre barri. Et cridarà enguany a la missa del gall? Sí, tu hi aniràs amb un fervor que envejo, i ja sé com serà la teva pregària. Gairebé sento el xiuxiueig tremolós dels teus llavis i el teu bes en els peus de l’Infant i veig la llàgrima ardent que et mulla la galta una mica pansida i molt pàl·lida.
Tu ens voldries tots junts aquest any i tots els anys, però jo no sabria enganyar-te, mare. Jo no el voldria passar amb tu, aquest Nadal. No el voldria passar amb tu perquè a la teva petita església del raval el clergue predicarà en una llengua que no és la nostra i a mi em faria riure el pobre mossèn Pere embarbussant-se entre zetes i ces. Em faria riure i em faria tremolar de ràbia. No. No el voldria passar amb tu perquè, digues-me, quina joia podria resplendir en la nostra taula si dintre les presons hi ha tot de germans nostres que fa tant de temps que s’hi estan consumint, que s’hi moren de tristesa, martiritzats sovint, escarnits en llur amor i en llur coratge?. No el voldria passar amb tu perquè hi ha massa gent que mor de fam i de vergonya (...)Però no temis. Les nostres cançons no han mort; jo encara les sento i les cantes tu. Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s’inicia un Nadal d’amor i deslliurança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada