Jordi Solé Tura, una persona de confiança

Avui ha mort un amic, en Jordi Solé Tura. Poques coses més podré afegir del que probablement es dirà durant aquestes dies sobre la figura d’en Jordi. Voldria fer esment alguns aspectes que formen part del meu record, mentre sigui memòria viva meva la puc compartir amb altres persones. Són records intensos como intensa fou la vida d’en Jordi Solé. Vaig tenir la sort de conèixer en Jordi quan tots dos militaven en aquella aventura col•lectiva i creativa de pensament que fou Bandera Roja. En aquells moments jo era estudiant i vaig tenir la sort de militar en la mateixa “banyera” (cèl•lula) on en Jordi i altres persones treballàvem pel canvi polític del nostre país. No érem masses en aquesta “banyera”, tots plegats, no arribàvem a deu. Reconec que vaig a prendre molt d’en Martí (crec que aquest era un dels seus noms de “guerra”), el motiu d’aquest tipus de nom era la seva afició al futbol. Virtut que mai va amagar, com la seva passió per l’esquí de fons. Recordo amb molt afecte que un estiu, quan discutíem a fons, i també amb passió política, la integració dels banderes roja al PSUC, després d’una llarga discussió ideològica, pararem una llarga estona per poder veure un dels partits del mundial perquè jugava Espanya. A l’acabar el partit, continuàrem discutint molta estona més. Tot això passava en un ampli pis del carrer del Duc, a Barcelona.

D’en Jordi vaig aprendre el rigor de la política, la profunditat de la reflexió política, el gust per la serietat i el compromís, la serenitat alhora de debatre i, per sobre de tot, la calidesa humana. Un cop a Madrid, quan era ministre de cultura, em comentà que procurava que cada dia la Teresa Eulàlia, la seva gran companya, sabés l’estimava. Per això s’havia inventat una relació especial via fax. Aquest era en Jordi Solé Tura. Persona afable, propera i entranyable. Un humanista apassionat per la política

Des de Bandera Roja, primer, i després en al PSUC en Jordi Solé Tura donà suport als esforços que fèiem un petit grup de cristians, sota el guiatge de l’Alfonso Carlos Comín, d’afirmar la nostra militància política sense renunciar a la nostre identitat cristiana. En Jordi sempre va estar al nostre costat i ens encoratjava a afirmar aquesta condició de militants cristians i comunistes. Gràcies als seus ànims varem reeixir en aquest combat. La proximitat d’en Jordi li donava la categoria de mestre. Per això era per mi un referent alhora de prendre les decisions polítiques importants. Era una persona en qui hi confiava. Quant s’incorporà a la convenció “Homes i Dones d’Esquerra” vaig entendre que havia de seguir les seves petjades perquè confiava en la seva claredat i lucidesa. Poc temps després de la seva entrada en el PSC vaig fer el mateix camí. Fou una decisió meditada i refiada perquè en Jordi havia donat el pas.

Amic, recordo el darrer cop que ens trobaren. Anaves, com tantes vegades, agafat carinyosament amb la Teresa Eulàlia. No vas reconeixe’m. Que importa, tu, la Teresa i jo sabíem que seguíem en el mateix combat que ens havia unit des de sempre. En aquell dia, malgrat no sabessis qui era no vares deixar de somriure. Aquell somriure franc i obert que, juntament amb els tics particulars, alegraven la sinceritat del teu rostre. Adéu Jordi. La teva memòria un dia es va perdre, però el teu exemple perdura.