dimarts, 1 de desembre de 2009

Minarets i campanars. Identitat i metàfora

Si no em traeix la memòria, el record que tinc del perfil de la ciutat de Tànger a l’arribar amb vaixell són la torre de la catedral catòlica i el minaret d’una mesquita. Vaig trobar aquesta imatge com una bona expressió del que han de ser les ciutats: llocs de convivència. Les ciutats són espais de civilitat on les persones aprenen a conviure i respectar. Els suïssos, certament no pensen així. Les identitats d’uns, els considerats els de sempre, s’han d’imposar sobre les identitats dels nous vinguts. I, com deia un cartell electoral, són les ovelles negres que cal expulsar.

Els campanars i els minarets, a més de ser unes bones metàfores dels valors que m’agradarien que presidissin la convivència, representen una forma peculiar de viure el temps en les ciutats. Ambdues construccions, d’evident simbologia religiosa, tenen també una funció social en relació al temps. Gràcies a les campanes o les crides del muetzí des dels minarets les persones poden gestionar el seu temps. D’aquesta manera el temps es personalitza i marca una cadència que ordena i estructura les persones. L’absència de campanes i les crides dels muetzí aplana el temps i desvirtua el pas de les hores. Aquests es succeeixen sense densitat i només es diferencien pels àpats que cal prendre. El temps es foragitat com a temps personal i esdevé un valor social anònim.

De lluny, els campanars i els minarets indiquen on hi ha civilització. Serveixen per senyalar direcció a seguir. L’orientació visual ha quedat substituïda per les modernes tecnologies de navegació, tot i que aquestes no proporcionen cap orientació més enllà de la purament geogràfica. No podem perdre la densitat d’aquestes identitats religioses ni el seu valor simbòlic, perquè al darrera de cadascun d’ells es destil•la humanitat. Les religions és evident que aporten direccions que donen sentit a l ‘èxistència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada