dijous, 10 de desembre de 2009

Respectar als que arriben, respectar als qui acullen

A continuació reprodueixo l'article Respectar als que arriben, respectar als qui acullen
escrit per Nicolàs Sarkozy i publicat a Le Monde el 09.12.09 . (Es tracta d'una primera i ràpida traducció)
Per referèndum, el poble suís ha votat en contra de la construcció de nous minarets al seu territori. Aquesta decisió legítima pot plantejar moltes preguntes. El referèndum demana respondre a la pregunta de si o no. Pot contestar sí o no a un problema complex que afecta a coses tan profundes? Estic convençut que podem generar malentesos dolorosos, sentiments d'injustícia, ferir les ànimes si responem dèbilment a un problema que ha de resoldre's cas per cas en matèria de conviccions i creences cadascú.

Però, com no podem deixar de sorprendre’ns per la reacció que aquesta decisió ha generat en alguns mitjans de comunicació i en cercles polítics del nostre propi país? Reacció exagerada, de vegades grotesca, contra el poble suís, on la democràcia, més antiga que el nostre, té les seves regles i tradicions, com són la democràcia directa, on la gent l’utilitza per parlar i decidir per si mateixa?

Darrere de la violència d'aquestes posicions en realitat amaga una desconfiança visceral per tot el que ve del poble. La referència al poble és ja, per a alguns, el començament del populisme. Però esdevenint sords als crits de la gent, indiferent als seus problemes, els seus sentiments, les seves aspiracions, s'alimenta el populisme. Aquest menyspreu pel poble, és una forma de menyspreu, que sempre acaba malament. Per què sorprendre’ns de l’èxit dels extrems quan no es tenen en compte el sofriment dels votants?

El que ha succeït em recorda el que ha permès el rebuig de la Constitució Europea en 2005. Sovint recordo les paraules feridores que es van pronunciar en contra de la majoria dels francesos que havien optat pel no. Produí una irreconciliable oposició de la França del sí a la del no produint una fractura oberta, que si s’hagués aprofundit, no hauria permès a França de reprendre el seu lloc a Europa.

Per conciliar la França del sí i la del no és, primer de tot cal d'entendre quina era la intenció que manifestaren els francesos. S’havia d'admetre que la majoria no estava extraviada, però ella, com la majoria dels irlandesos o la majoria de holandesos, expressava el que rebutjava i refusava amb coneixement de causa una Europa que no volia perquè donava la sensació de ser cada cop més indiferent a les aspiracions dels pobles.

No es pot canviar a la gent, s'ha de canviar a Europa. La França del no va començà a reconciliar-se amb la del si a partir del moment en lloc de jutjar, hem tractat d'entendre’s. Llavors, més enllà del que la divisió, França va ser capaç de dirigir la lluita per canviar Europa.

No hi ha res pitjor que la negació

Així, en lloc de calumniar als suïssos, perquè la seva resposta no ens agrada, millor preguntar-nos a nosaltres mateixos el que revela. Per què Suïssa, que té una llarga tradició d'obertura, d'hospitalitat, de tolerància, com un rebuig pot ser expressar-se amb tanta força? I que respondrien els francesos a la mateixa pregunta?

En lloc de condemnar rotundament el poble de Suïssa, intentem també de comprendre el que han volgut expressar i que senten moltes persones a Europa, incloent als francesos. No hi ha res pitjor que la negació. Gens seria pitjor que no afrontar la realitat dels sentiments, preocupacions i aspiracions de molts europeus.

En primer lloc cal entendre que el que va passar no té res a veure amb la llibertat religiosa o la llibertat de consciència. No, ni a Suïssa ni a altres llocs, ningú qüestiona aquestes llibertats fonamentals.

Els pobles d'Europa són acollidors, són tolerants, és la seva naturalesa i la seva cultura. Però ells no volen que es distorsioni el seu estil de vida, la seva forma de pensar i les relacions socials. I la sensació de perdre la seva identitat pot ser un motiu de profund patiment. La globalització contribueix a augmentar aquest sentiment.

La globalització fa problemàtica la identitat perquè hi ha vàries coses que contribueixen a somoure-la, i al mateix temps reforça la seva necessitat perquè el món és més obert, hi ha més circulació i l'elaboració d’idees, persones, capitals, béns, i necessitem més anclatges i punts de referència, més necessitat de sentir que no estem sols al món. Aquesta necessitat de pertinença, que pot ser contestada per la tribu o nació, pel comunitarisme o de la República.

La identitat nacional és l'antídot contra el tribalisme i el sectarisme. Es per això que voldria obrir un gran debat sobre la identitat nacional. Hem de parlar d’aquest sorda amenaça, amb raó o sense ella, que tantes persones se senten en les nostres velles nacions europees y de la seva influència en la identitat, hem de parlar junts pel temor que a força reprimit aquest sentiment acabi alimentant un ressentiment terrible .

Els suïssos, com els francesos saben que el canvi és una necessitat. La seva llarga història ha ensenyat que per continuar sent nosaltres mateixos hem d'acceptar el canvi. Com les generacions que els van precedir, ells saben que l'obertura als altres és un enriquiment. Cap civilització europea ha practicat més, al llarg de la seva història, el messtissatge de cultures que és el contrari del comunitarisme.

El mestissatge és la voluntat de viure junts. El comunitarisme és l'elecció de viure separats. Però la barreja no és la negació de la identitat, és per a tots, vis-à-vis l'altre, el reconeixement, la comprensió i el respecte.

És, per part del que acull, el reconeixement del que l’altre pot aportar. És, per part del que arriba, el respectar el que estava allí abans que ell. És, per part del que acull, l'oferiment de compartir el seu patrimoni, la seva història, la seva civilització, el seu art de viure. És, per part del que arriba, la voluntat d’inscriure’s sense brutalitat, com és natural, en aquesta societat que contribuirà a transformar, en aquesta història que ara ajudarà a escriure. La clau d'aquest enriquiment mutu és la barreja d'idees, pensaments, cultures, és una assimilació reeixida.


Evitar tota ostentació

Respectar als que venen, vol dir permetre que preguin en llocs de culte dignes. No respectar –los és quan es veuen obligats a practicar la seva religió en soterranis o naus. No respectem els nostres propis valors acceptant aquesta situació. Perquè, una vegada més, el laïcisme no és el rebuig de totes les religions, sinó el respecte de totes les religions. Es tracta d'un principi de neutralitat, no d'un principi d'indiferència. Quan jo era ministre de l'Interior, es va crear el Consell Francès del culte musulmà (CFCM), amb l’objectiu de situar l'Islam en peus d'igualtat amb les principals religions.

Respectar als que acullen, és esforçar-se per no ofendre’ls, de no col•lisionar, de respectar els valors, les creences, lleis, tradicions, i fer-se-les seves, almenys en part. És fer-se seves la igualtat dels homes i dones, la laïcitat, la separació entre la realitat temporal i l’espiritual.

M’adreço als meus compatriotes musulmans per dir-los que faré tot el possible perquè es senten com a ciutadans com els altres, que gaudeix dels mateixos drets que tenen els altres a viure la seva fe, a practicar la seva religió amb la mateixa llibertat i dignitat. Combatré totes les formes de discriminació.

Però també ells vull dir que al nostre país, on la civilització cristiana ha deixat una profunda petjada també, on els valors de la República són part integrant de la nostra identitat nacional, tot el que podria ser vist com un desafiament a aquest patrimoni i aquests valors podria portar al fracàs al necessari establiment d'un Islam de França que, sense negar a res del que li és fonamental, haurà de trobar en si mateix les vies per les quals pugui incorporar-se sense problemes en el nostre pacte social i el nostre pacte cívic.

Cristià, jueu o musulmà, un home de fe, sigui la que sigui la seva fe, creient, sigui quin sigui el credo, tothom ha de procurar evitar qualsevol ostentació i provocació i, conscient de la sort que és viure en una terra de llibertat, ha de practicar el seu culte amb la discreció humil que testimonia no la feblesa de les seves conviccions, sinó de la relació fraternal que sent en relació amb aquells que no pensen com ell, amb els quals vol viure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada