dimarts, 23 d’abril de 2013

Sant Jordi


Avui és el meu sant patró. Estic content de dir-me Jordi. Amb aquest nom, els meus pares volien comunicar el sentiment de pàtria que els animava i defensaven. Perquè per ells, Jordi, era el sant patró de Catalunya, el país que estimaven i que una cruel guerra havia estroncat les seves possibilitats així com les seves joventuts. Per això, que el seu fill, primogènit, i després únic, es digués Jordi era un acte de resistència activa en defensa de Catalunya. Penso que actes d’afirmació d’aquesta mena foren bastant extensos durant uns quants anys. Aquest desig dels meus pares amb el meu patronímic m’ha acompanyat tota la vida. Ha estat l’estigma ben agradable que sempre he defensat com a mostra de la catalanitat que volia compensar un primer cognom més peculiar.

Sempre m’han dit i cridat per Jordi i mai he permès la castellanització del nom. Em passa el mateix amb el res del Parenostre que sempre el prego en català. Algun cop m’han dit Jordiet, i a quin Jordi no li han dit, i esporàdicament Toti. Recordo que el meu primer pasword en el món de la informàtica, allà pels finals dels anys vuitanta del segle passat, fou Toti Baruc en una mena de sincretisme absurd entre noms cristians i jueus.

No sé si sant Jordi existí, més aviat els entesos en tenen dubtes raonables, però la seva icona de la llegenda medieval em resulta simpàtica: una cavaller matant a un drac que, suposo, deuria estar assetjant a una damisel·la en perill. El que no explica aquesta llegenda és si al final de la història el cavaller es casà amb la dama o se s’anà  a salvar-ne altres. En aquest cas, sant Jordi hauria estat un precursor avant la lettre  del mite de don Joan.  Una altra icona del meu patró que m’agrada molt és el sant Jordi vestit com a romà, sense drac ni donzella, sinó simplement amb l’espasa i escut en repòs que pintà Josep Obiols a sala abacial del monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta imatge va tenir una gran acceptació durant els anys seixanta, a causa de les moltes i repetides reproduccions en tota mena de suport, jo mateix vaig dibuixar-la al carbó en com a mural en una paret de l’agrupament escolta de Sant Antoni Abat de Barcelona. L’èxit d’aquesta imatge estava que, durant un temps, es proposà com a model per la joventut catalana dels anys seixanta. Aquestes imatges endolcides del soldat de la Capadòcia contrasten amb el seu ús com a patró de croades i el seu ús com miles Christi per protegit altres combats fets en nom de la fe.

M’agrada molt el sant Jordi que els catalans ens hem apropiat com el nostre patró de la gent que s’estima. La rosa i el llibre que avui massivament ens regalem demostra el valor cívic del nostre poble. Som capaços de seguir celebrant el sant patró de la Catalunya secularitzada en un dia feiner i omplir de roses i llibres els nostres carrers. Visca sant Jordi. Que per molts anys podem veure els amant, joves i vells, agafats de les mans amb un llibre i una rosa. Perquè això és, sens dubte, el valor d’aquest dia: les persones que s’estimen ho diuen i viuen pels carrers. Visca sant Jordi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada