dilluns, 22 d’abril de 2013

El meu estoïcisme convingut


Mirant la meva actitud davant la vida penso que, més d’un cop, tinc un comportament que recorda als postulats de l’estoïcisme. Aquest sistema filosòfic fou fundat per Zenó de Cítion (336 aC-264 aC) i el nom d’estoic prové del lloc on Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes. L’estoïcisme compren una visió i unes doctrines ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors externs, i l'austeritat en els propis desitjos. Fins aquí la meva similitud, ja que és evident que no comparteixo la seva peculiar cosmovisió ni la radicalitat de l’estoïcisme davant del plaer o el dolor; però sí m’identifico amb una certa contenció davant d’ells. En aquest sentit, sóc una persona mesurada i que, puc excedir-me, en l’austeritat o control dels desitjos.

Trobo encertada la visió ètica dels estoics. Especialment la seva d’aconseguir la felicitat (eudaimonia), fonamentada en viure en harmonia amb el món adaptant les necessitats individuals a la naturalesa a través d’un vincle universal, identificat per ells com a Logos, principi racional del qual participen tots els éssers. També m’identifico parcialment amb la seva visió de la felicitat. Especialment si aquesta s’entén com a resultat de la capacitat dels humans d’adaptar-nos a les circumstàncies sense posar-hi més topalls que els produïts per la pròpia capacitat d’autosuficiència personal. Aquests límits no han de ser imposats, sinó identificats des de la pròpia decisió de l’individu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada