dimecres, 13 de novembre de 2013

Jo tampoc ho entenc

No crec que les sàvies paraules del poeta Salvador Espriu “Direm la veritat, sense repòs, / per l’honor de servir, sota els peus de tots” presideixin algunes de les decisions polítiques del nostre temps. No he entès perquè el grup parlamentari socialista català no ha donat suport a la decisió de dur al Congrés de Diputats la petició de poder fer un referèndum a Catalunya. No comparteixo les raons donades per motivar la seva negativa, perquè no les trobo sinceres tan més quan  aquest grup no s’ha oposat a la consulta sempre i quan aquesta fos legal. La decisió del Parlament català de dur la petició al Parlament espanyol de poder fer la consulta des de la legalitat era coherent amb el que els socialistes catalans han demanat en les darreres setmanes.

El joc de miralls ha traït als socialistes catalans i, preocupats com estan en mantenir-se alineats amb els socialistes espanyols, han situat la seva fidelitat en primer pla enlloc de defensar el que avui és un desig de molts catalans: poder expressar-se sobre el futur de Catalunya. El socialisme català queda de desdibuixat en relació al que vol una part de la societat catalana. Aquestes decisions, que els omplen d’ambigüitats i desconcerts, l’espai del socialisme català s’interpreta orfe d’un referent política que reculli les expectatives nacionalistes i socialistes presents en els anhels d’un sector de la societat catalana. Es oportú insistir en que no hi ha contradicció entre la tradició ètica i política del socialisme i el nacionalisme; com tampoc entre socialisme i fer un consulta per saber que volen els catalans. Afirmar l’existència de contradiccions i antagonismes és no adonar-se que els plantejaments dels socialistes espanyols estan fets des d’una altra lectura nacionalista: l’espanyola. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada