dissabte, 23 de novembre de 2013

Virtuts cristianes i virtuts públiques. 5 – Compromís

Recordo que fa uns quants anys, quant el passotisme s’havia elevat quasi bé a la categoria de virtut pública, una campanya de l’Església catòlica que deia que si es volia passar, al menys calia haver passat per alguna cosa. Avui no és que haguem avançat massa en relació aquest signe dels temps moderns: el poc compromís. La majoria de persones tenen aversió a adoptar compromisos que els vinculin. Com a molt, se’n poden adoptar de forma momentàniament per defensar grans causes  però, a la primera de canvi, es retorna a les manses aigües de la plàcida vida absenta de compromís.

La fe és compromís. La fe es viu i celebra en la història de la humanitat. El cristià no hauria de ser indiferent amb el que passa a la societat i, de forma especial, ha de prendre partit actiu per vèncer el sofriment de les persones. Això només es resol comprometent-se amb la causa de Jesús que és la causa dels pobres. Jesús, a l’inici de la seva prèdica s’aixecà a la sinagoga, obrí un rotlle de la Bíblia i llegí el següent fragment del llibre d’Isaïes: “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu  perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres,a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)”.

Fent això el cristià esdevé seguidor de la causa de Jesús. De tal manera que al final, en el moment en que Déu ens ajudi a mirar el que hem fet en la vida ens preguntarà exactament que hem fet a favor dels pobres i febles. En la paràbola del judici final “Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm.» Llavors els justos li respondran: «Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?  ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? » El rei els respondrà: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu».” (Mt 25,34-40).


L’acció política forma part del compromís moral de les persones amb la causa de Jesús. La política és moral i pràctica per ordenar la convivència i orientar-la cap el bé general i les virtuts que humanitzen la societat. En el Compendi de la Doctrina Social de l’Església catòlica es diu “la comunitat política tendeix  al bé comú quan actua a favor de la creació d’un ambient humà en què s’ofereix als ciutadans la possibilitat de l’exercici real dels drets humans i del compliment ple dels respectius deures” (Compendi article 388). L’àmbit polític és el lloc on les persones pretenen resoldre els problemes que els preocupen a través de solucions tècniques acordades i consensuades. La política és un compromís pel bé general i per això no és aliena a l’experiència cristiana. La política no és aliena a l’experiència de fe, però la fe es relaciona amb la política, no per discutir les decisions tècniques, sinó per reforçar l’elecció moral que està a la base de tota política

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada